Rebobina altra vegada
El plaer de trobar-se en un jardí ple de gent disfrutant del jazz primigeni és potser el més proper al somni d’una nit d’estiu. Aquesta és la sensació que embolcalla l’atmosfera de La Guitarra de Calella de Palafrugell, un local amb més de sis dècades d’història gestionat per la mateixa família, els García, que el va veure néixer l’any 1962 en aquells baixos de la platja del Canadell. La mort del matrimoni Rena, Jimmy i Manu –autèntiques ànimes de l’establiment emblemàtic–, podria haver suposat alhora el seu certificat de defunció. Però en realitat va ser l’estímul perquè els García, pare i fill, es decidissin a donar-li un nou impuls renovat i ferm des del seu nou emplaçament al costat de l’autovia, al barri de Santa Margarida. Un indret que hauria de ser preservat com a patrimoni universal de la humanitat. Que en preguin nota els que se n’haurien de fer càrrec.
És allà on tots els caps de setmana d’aquest juliol i agost, i gràcies també a una altra institució com Ricard Gili de la big band de La Locomotora Negra –més de mig segle en actiu!–, s’ha donat cita als millors exponents del jazz clàssic i tradicional del país amb la cirereta d’alguna figura internacional de primer nivell.
I així és com vam saludar l’excepcional Tricia Boutté, una veu prodigiosa i una personalitat captivadora que malgrat viure des de fa anys a Noruega manté intacte el seu ADN com a filla de Nova Orleans. Fins al punt de treure la negritud en l’ànima d’uns músics que, sota la direcció del trombonista Dani Alonso, es trobaven també immersos dins l’imaginari de la bella Nola.
Per un moment semblava que ens trobéssim en aquella delirant pel·lícula de Michel Gondry, Be kind rewind, en què els efectes de les ones electromagnètiques en un atrotinat videoclub converteixen en palpables els ectoplasmes de Fats Waller, Louis Armstrong i Dinah Washington. Un fenomen que ens convida a reinterpretar aquella mítica frase de Rick a Casablanca i bescanviar-la per la de “Rebobina altra vegada, Tricia”.
