Els dos mundials del Barça

El Barça ja té dos mundials de futbol. Ja ho sabeu. El del 2010, a Sud-àfrica, amb gol d’Iniesta i dedicatòria a Dani Jarque. I el del 2023, a Austràlia, amb gol d’Olga Carmona i dedicatòria a Merchi. Va ser Éric Cantona qui va dir que el del 2010 no el va guanyar Espanya, sinó que el va guanyar Catalunya, el va guanyar el Barça. No seré jo qui el contradigui. I, per la mateixa regla de tres, potser algú admetrà que, sense la revolució del futbol femení protagonitzat pel Barça, aquest patriotisme espanyol (periodístic, empresarial i institucional), que s’ha apropiat de la feina d’unes pioneres, estaria de vacances.

Sense el Barça, Aitana Bonmatí no seria la millor jugadora del mundial, sense la columna vertebral del Barça campió de la Champions no hi hauria mundial per a Espanya. Com sense el Barça de Guardiola no hi hauria mundial masculí. És a dir, sense Johan Cruyff, ara que fa 50 anys de la seva arribada a Barcelona, Espanya encara no hauria passat de quarts. Com a gran reflex de la vida que és aquest esport, aquesta és una gran lliçó, tant per als catalans (tan faltats d’autoestima) com per als espanyols (a vegades tan sobrats). És, de fet, un reflex de la realitat política.

La celebració a Madrid és un ritual en cada victòria espanyola. Primer s’arriba a Madrid. Ens podem preguntar si no es podia celebrar per una vegada a Barcelona. O per què no va anar la casa reial a la final d’Eindhoven. O si potser els fa por que a Barcelona no hi hagués prou ambient com al WiZink Center. O potser Barcelona no la troben, en realitat, prou espanyola. Però, encara que l’aportació de la dita perifèria sigui decisiva, tot se celebra a Madrid DF. A Barcelona, ni el Senat. Ara, les televisions, les empreses i les institucions esportives haurien de fer més cas al futbol femení. Potser d’aquesta manera, quan Espanya guanyi el pròxim mundial, el president de la federació no trobarà normal fotre-li un pico a qui sigui sense permís.