Ara és l’hora

Els segadors, l’himne nacional de Catalunya: “Ara és l’hora, segadors, ara és l’hora d’estar alerta...” Els catalans necessitem èpica per creure’ns les coses. Deia Unamuno: “A ustedes, los catalanes, les pierde la estética.” Tenia raó: en les qüestions nacionals, l’èpica i l’estètica es confonen, els catalans les necessitem.

Si el PSOE vol que Junts i ERC votin la investidura de Pedro Sánchez, ha de donar un aire èpic a la negociació, un compromís ferm i solemne que allò que es pacti ha de ser transformador per a l’estructura de govern d’Espanya i Catalunya, que l’acord els permeti –tant a Junts com a ERC– capitalitzar el que fan, el que políticament han aconseguit. El PSOE ha de mostrar que vol transformar l’Estat, d’una estructura profundament centralista –de l’estil de França i París– a una on no n’hi hagi prou que les perifèries comptin, sinó que siguin decisives, a l’estil d’Alemanya i els Països Baixos.

He sentit dir a un socialista d’alt rang que “no es pot convertir una investidura de president de govern en un canvi de l’estructura de l’Estat”. Si això és així, anem a unes noves eleccions. O el PSOE aprofita l’oportunitat per canviar-la o anirem a un entorn en què el “más de lo mismo” sigui la conseqüència, bé per convenciment o bé per mínim risc polític i electoral percebut com a tal des de l’estructura del partit, del PSOE.

ERC i Junts viuen circumstàncies difícils. Han perdut centenars de milers de vots. O es demostra que negociar val la pena o guanyarà la tesi de “com pitjor millor” i unes noves eleccions en seran el primer pas, la inevitable conseqüència. Ningú es veurà amb cor de defensar davant la militància la negociació feta, “Us heu tornat a vendre per res”.

ERC i Junts estan a prop de la mínima rellevància electoral i això els porta a afavorir el tot o res. Caure d’una petita altura és menys perjudicial que caure d’una posició sòlida i estable. Estar a prop de la irrellevància política per poc suport electoral no la fa percebre com un gran perill, “de fet ja hi som, el que compta és la nostra força relativa. És ara quan menys diputats tenim i més comptem. Perdre dos o tres diputats, si passa, és només relativament important”.

La conseqüència és que, els agradi més o menys, per risc polític o oportunitat, el canvi estructural és necessari al PSOE per aconseguir la presidència del govern per a Pedro Sánchez. Els seus socis potencials, ERC i Junts, no poden acceptar gaire res massa diferent.

Feijóo té dos camins: governar amb Vox i acceptar una part important de la seva ideologia com ha fet fins ara en ajuntaments i comunitats autònomes, o portar el PP de la forta influència de l’extrema dreta fins a la dreta. Si opta per l’extrema dreta, té el risc de ser substituït per la presidenta Ayuso…, era el que cantaven els seguidors del PP al carrer Gènova la nit electoral. “Si vamos a ser de derechas de verdad, mejor que nos presida quien se lo crea de verdad.” Aquesta alternativa li limita fortament la capacitat de coalició amb altres partits, com s’ha vist en les darreres eleccions generals, i és dubtós que arribi per aquest camí a la presidència del govern d’Espanya, tret d’eleccions a molt curt termini, mesos. Si opta per fer una política de dretes, el problema és que necessita un partit amb qui col·ligar-se per governar, i ara aquest no hi és. Necessita demostrar que aquesta intenció és ferma i estable. La conclusió, quatre anys d’oposició a Pedro Sánchez tot esperant el seu desgast. Possible, però llarg, la seva posició personal en el partit el pot portar a decantar-se per aquesta opció perquè aquí no té un rival com té amb Ayuso si es decanta per l’extrema dreta.

Aquesta situació empeny El PSOE a dur a terme un canvi polític de calat. A curt termini no té el perill de ser superat pel PP i té el temps i l’acompanyament polític que cal per fer-lo. La profunditat i l’estabilitat del canvi requereix que sigui també acceptat pel PP i això depèn de la voluntat d’aquest partit, si efectivament vira a la moderació. Necessita temps. Hi ha esperança de millora política a Espanya i Catalunya, malgrat que molts comentaristes i periodistes opinin el contrari, “que mai una bona iniciativa t’espatlli una bona notícia”, és a dir, una notícia negativa.

El PSOE ha de tenir coratge primer i tots plegats paciència després… per donar temps al PP a virar a la dreta lluny de l’extrema dreta.