Opinió

Tribuna

Passejar per una ciutat plena de fotografies

“Integrats a la ciutat sense agredir-la, els ‘Rencontres’ d’Arles indueixen a una forma de turisme cultural que no sembla invasiva ni angoixant amb tants d’itineraris possibles.
“En aquesta edició, el meu interès pel cinema ha fet que parés atenció a exposicions que fan present la seva relació tan intensa i diversa amb la fotografia.

Dos fotògrafs, l’arlesià Lucien Clergue i Jean-Pierre Sudre, un escriptor, Michel Tournier, i un historiador, Jean-Maurice Rouquette, van crear l’any 1970, a Arles, Les Rencontres Internationales de la Photographie. Més de cinquanta anys després, pot intuir-se l’esperit fundacional d’un esdeveniment cultural que cada estiu, del juny al setembre, se celebra a la ciutat de la Camarga: mostrar pràctiques de la fotografia com una expressió artística que, amb les seves experimentacions formals i innovacions tècniques, manté una relació complexa amb la realitat; fer present la dimensió narrativa de la imatge fotogràfica (la capacitat per explicar instantàniament o dur a imaginar una història; també la invitació a relatar-la) sense oblidar el seu valor testimonial com a document històric.

Amb el temps, Les Rencontres d’Arles (el nom sintetitzat amb què s’ha popularitzat aquesta proposta que, des de l’inici, ha fomentat la formació a través de tallers i el debat sobre les imatges) han incorporat altres pràctiques, continguts, sensibilitats, relats sobre la fotografia. D’aquí, les imatges que no fan res més que qüestionar la seva capacitat per reflectir el món i alhora la possibilitat de construir altres realitats que tan pot ser manipuladora com fantàsticament creativa; la incorporació d’un arxiu no professional que dona joc a la narrativa sociològica; l’atenció cap a qüestions fonamentals del món contemporani, com ara, fent-se ben presents a l’edició del 2023, la degradació del medi ambient i, amb una llarga història al darrere, les migracions humanes i els exilis.

Una característica dels Rencontres és l’ocupació d’una diversitat d’espais de la ciutat: des d’edificis que formen part del patrimoni històric (esglésies, convents, palaus) i industrial (antigues fàbriques i tallers reconvertits en espais expositius) com la infiltració en centres comercials: l’última planta d’un Monoprix; passant, evidentment, per l’Espace Van Gogh, museus i fundacions culturals a les quals, des de fa dos anys, s’hi ha afegit la Luma amb el seu edifici dissenyat per Frank Ghery. Integrats a la ciutat sense agredir-la, els Rencontres indueixen a una forma de turisme cultural que no sembla invasiva ni angoixant amb tants d’itineraris possibles.

Des de fa uns anys, sOc una assídua als Rencontres. Mai no em deceben. Sempre s’hi descobreixen imatges o s’hi veuen d’una altra manera. En aquesta edició, el meu interès pel cinema ha fet que parés atenció a exposicions que fan present la seva relació tan intensa i diversa amb la fotografia. M’havia d’atreure per força la doble presència d’Agnès Varda. D’una banda, al Cloître Saint-Trophime s’hi reuneixen les fotografies prèvies al rodatge del seu primer film, La Pointe Courte, al 1954: com una fotògrafa es converteix en cineasta posant en moviment les imatges fixes capturades en un barri de pescadors de Seta. De l’altra, a la Fundació Luma, s’hi exhibeix una mostra significativa de les instal·lacions visuals realitzades per Varda als seus últims anys.

En una de les sales de l’Espace Van Gogh s’hi mostren les polaroids que Wim Wenders va fer als actors de L’amic americà durant el rodatge al 1976: una mena de dietari amb la presència de Bruno Ganz, Nicholas Ray, Sam Fuller, Gerard Blain, Daniel Schmid, Jean Estauche, Dennis Hopper, que, interpretant Tom Ripley, s’autoretrata amb una càmera Polaroid. Al mateix edifici, Scrapbooks reuneix documents (notes, fragments de guió, imatges) que donen compte de “l’imaginari dels cineastes”: fonts visuals de Kubrick, Derek Jarman, Pedro Costa o, entre altres, Todd Haynes. Aquest últim va inspirar-se pel disseny visual de Carol en les fotografies amb figures fantasmals, reflexos i vidres entelats realitzades a Nova York per Saul Leiter, a qui se li dedica una esplèndida exposició al Palais de l’Archevêché. També s’hi recullen pintures de Leiter que fan pensar que l’exercici de la pintura va fer-lo millor fotògraf. I s’hi fa visible que era un fläneur: un passejant de la ciutat amb la mirada atenta i oberta a l’imprevist. Això últim també es vol fer present pel que fa a Diane Arbus amb les 455 fotografies aplegades a la Fundació Luma d’una forma que sembla aleatòria, amb la idea de reflectir la disposició a l’atzar de la fotògrafa. Com si t’hi passegessis, una altra manera d’observar l’obra de la gran Arbus convidant a veure-hi que no només retratava gent rara, fora de la norma, sinó que sembla mostrar tothom com si fos estrany.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia