La guerra, encara

La N., una refugiada ucraïnesa arribada a Catalunya molt a l’inici de la guerra, m’ensenya unes imatges de l’últim atac rus contra la seva ciutat, Txerníhiv, dissabte passat. Pel mòbil passen fotos dels estralls del míssil, que va causar almenys set morts, inclosa una nena de 6 anys. S’hi veu un teatre d’estil neoclàssic amb la teulada derruïda al bell mig d’una plaça immensa, quadrada, flanquejada per un dels seus costats de terrasses de cafès. Són locals que la N. freqüentava fins a principis de l’any passat, abans d’haver de fugir de nit amb un grup de civils cap a la frontera, amb el mòbil apagat per no ser geolocalitzats. En un racó de la plaça algú ha dipositat unes flors, una espelma i uns vasos de cafè take away. Són per al noi que no els podrà recollir mai perquè, quan hi anava, el projectil li va segar la vida. En una altra pantalla, apareix l’oficina on treballava la N., en un carrer perpendicular a la plaça. Malgrat la distància, l’onada expansiva del míssil ha trencat també els vidres de la porta dels baixos. Per sort, li expliquen les antigues companyes de feina, ningú no hi ha pres mal. L’endemà, una altra imatge impactant. La del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, assegut a la cabina d’un caça F-16 amb la primera ministra danesa, Mette Frederiksen. És un aparell com els de la seixantena que Dinamarca i els Països Baixos s’han compromès a lliurar a Ucraïna per defensar-se de Putin. Zelenski va abatent les reticències dels aliats i ha aconseguit ja que li enviïn tancs i, ara, avions de combat. L’enlairament dels F-16, però, no serà immediat ja que abans els socis de l’OTAN formaran els militars ucraïnesos que els hauran de pilotar. Un indicador més que el conflicte armat va per llarg. Ens semblava impensable que, en ple segle XXI, la guerra pogués tornar a Europa. Ho va fer avui fa just un any i mig amb unes conseqüències que estem pagant tots, els ucraïnesos els primers. La guerra ja no obre informatius, no corprèn ni escandalitza. Sembla incorporada a la nostra normalitat.