Votants del PP, pobres passerells

La novetat que ho està canviant tot a l’hora de reformular les diverses estratègies de l’independentisme és que les direccions dels partits –i, en menor mesura, de les entitats– han passat de rebre un suport tancat de les seves bases a percebre, nítidament, una onada de rebuig social que assenyala i amenaça les elits. En les darreres eleccions, mentre la participació pujava a Espanya, a Catalunya es va registrar una davallada de sis punts, amb un increment explícit a les zones amb més vot independentista. A capitals de comarca com ara Berga, per exemple, l’abstencionisme va pujar fins a 12 punts. El resultat és que el conjunt de diputats independentistes al Congrés va baixar de 23 a 14.

Les dimensions d’aquest càstig electoral sobten, tenint en compte que l’opció abstencionista pràcticament no va tenir suport mediàtic. Queda clar, doncs, que l’electorat independentista té criteri propi i un sentit crític molt aguditzat després d’una dècada llarga d’acceleració política. Els partits han de retre comptes de la seva actitud i, sobretot, dels resultats que obtenen a partir de la delegació dels vots i les mobilitzacions de les bases. I, si no n’hi ha, els ciutadans, fredament, castiguen les promeses desateses.

Tot el contrari que els votants del PP i, fins i tot, de l’extrema dreta. Després d’anys de violència, insults i deshumanització, els votants del PP veuen –suposo que amb uns ulls com taronges– com el seu partit anuncia que té tot l’interès a parlar amb el PNB, ERC o –vejats miracle!– amb Junts. I Vox ni tan sols li retira el suport. La dreta nacionalista espanyola té insults per a tothom, però cap principi. En –els seus– termes catòlics i romans, queda clar que la supèrbia i la ira que els caracteritzen queden arraconades i oblidades quan l’avarícia els aconsella, per exemple, blanquejar el partit que els podria donar el control del BOE. Encara que sigui des de Waterloo.