Soc burro, burro, burro

Dijous a mitja tarda havia passat El voraviu a edició, havia recollit els trapaus i havia tancat l’ordinador. Divendres (ahir per al lector) seria un altre dia. Deixava escrita una columna (que va sortir publicada ahir amb unes modificacions de bisturí) en què deia que un carcamal com Rubiales no es plantejaria la dimissió com una opció, que la dimissió no entrava en la seva escala de valors. Però vet aquí que, al vespre, agències, xarxes i mitjans sobreeixien amb la dimissió que l’endemà presentaria el paio a l’assemblea. No se sap massa d’on havia sortit, però tots ho donàvem per un fet (també L’Esportiu i El Punt Avui) i vaig picar com un passerell. Què, si no? Com podia sortir amb un article dient que aquest bord no dimitiria ni que el matessin, si tots anunciàvem la dimissió des del dia abans? Vaig superar l’atac de mandra, vaig avisar maquetació i edició, vaig fer una intervenció quirúrgica sobre el text i vaig deixar-lo com va sortir. Mantenia la tesi, però la matisava. “Rubiales no és de dimitir, però diu que avui dimitirà.” Em vaig negar, així, passar a la posteritat i guanyar un premi. Soc burro, burro, burro. Però mantinc el que deia. Sobre els silencis, sobre la por que fa la màfia, sobre Rubiales, Vilda i Borrell. Els aplaudiments que va rebre a l’assemblea ho confirmen i molt probablement el personatge, amb l’actuació d’ahir, puja al podi de les grans astracanades, amb l’emèrit i el comissari Villarejo. ¡Viva España!