Periodisme, la cursa de fons

De petita volia ser pianista, però amb dues lliçons la mestra en va tenir prou per enviar-me al racó de pensar, on vaig decidir que em faria ballarina. Em vaig inscriure a una escola de gimnàstica rítmica, però el meu primer intent d’espagat va ser tan llastimós, que em van fer anar a córrer amb els nois. Vaig veure la llum: seria atleta, corredora de fons per descomptat, perquè en aquella època, abans dels telèfons intel·ligents i la internet, l’heroisme no el donava la foto finish, sinó el sacrifici intens i sostingut. Vaig participar en un parell o tres de curses que em van servir per confirmar: 1) que pateixo bradicàrdia, i 2) que no en sabia treure cap profit perquè sempre hi havia alguna altra noia que corria més que jo. Em vaig tancar a casa un estiu sencer, meditant què faria la resta de la meva vida, i mentre no m’arribava la inspiració em vaig posar a copiar les làmines de dibuix d’Emilio Freixas (cavalls al galop, senyoretes amb vestits galants). Quan me’n cansava, me n’anava al despatx del pare i em passava la resta del dia llegint els seus llibres, des de l’Odissea a La mort d’Ivan Ílitx. Mai se’m va acudir que convertir-me en artista o escriptora fos una opció que s’ajustés a les meves capacitats. És, em penso, la primera intuïció adulta que puc acreditar. Podia haver estat mestra, el destí que, de joves, ens inculcaven a tots els que fèiem carreres de lletres, però confiava tan poc en els meus dots de persuasió, que no vaig ni apuntar-me al curs de capacitació. He acabat fent de periodista. Una derrota, diran alguns, i és tot el contrari: no hi ha sacrifici més intens i sostingut que aquest.