El voraviu
Grup propi i sis quilets
És la torna per a l’independentisme institucional de la mesa del Congrés
Sovint m’escric descregut de les possibilitats reals que l’aritmètica sorgida del 23-J dona a l’independentisme institucional. Entenc que ho batallin fins al final, però no em crec gaire res. Quina amnistia si el 48% dels espanyols volen el Congrés només en castellà? Sempre arriba el moment que a tot partit d’obediència espanyola li surt el Rubiales que porta a dins i l’exhibeix desvergonyit i vergonyant. Que el PP guanyador no faci prou i que el PSOE perdedor necessiti més que mai, no garanteix res de res. Negociar a una banda o a dues també és un detall menor. Transcendent per a segons què, però menor per al conjunt. No nego que s’hagin obert això que en diuen finestres d’oportunitat, però ja farà si serveixen perquè escampi una mica la boira. Decantar la mesa cap als dominis de la coalició més progressista de la història també ha tingut contraprestacions sense cap tipus d’èpica ni de lírica, i per això miren de baixar de l’escenari. Però de moment és l’únic que hi ha de veritat de la verdadera. Si hi ha investidura i la legislatura dura els 48 mesos previstos, l’independentisme institucional haurà fermat sis quilets (tres Junts i tres ERC). És el que genera el grup parlamentari com a torna de la mesa. Són 30.346,72 euros al mes de fix, 1.746,16 euros al mes per diputat i 0,18 euros de propaganda electoral per cadascun dels 5.422.803 electors censats. De tenir-los ells a tenir-los els altres, hi va la diferència. Ja veurem què més hi ha.
