Ens prenen el número

Allò que ens anaven anunciant… i denunciant… els mestres s’ha acabat produint: a Madrid no els n’han fet cas. El resultat, ja el sabem: la impossibilitat de començar un curs escolar normal.

Les manifestacions al carrer, les ocupacions de locals, les vagues i, en definitiva, totes les actuacions que substitueixen el que hauria de ser treball normal a l’escola són i seran altra vegada el nostre pa de cada dia. I contra la irreflexiva opinió de l’automobilista fastiguejat per la interrupció del trànsit, o de la mare que no pot dur l’infant a l’escola, que sense encomanar-se a ningú diran que això de la democràcia no funciona, ha arribat el moment de precisar les coses amb tota rotunditat:

No confonguem la democràcia amb el govern. El que no funciona és el govern d’UCD.

El ministre d’Educació, que és d’UCD, no ha volgut concedir les places de mestres que Catalunya necessita. El Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat havia avisat amb temps, però el ministeri ha deixat “podrir” la situació. La seva passivitat, davant un problema tan greu com és l’ensenyament bàsic, és inconcebible. És un menyspreu que es manifesta en dues direccions: menyspreu pels infants que tenen dret a exigir rebre educació en els centres estatals i menyspreu per la Generalitat.

Pel meu carrer passen els mestres tot cantant: “On són, UCD, els mestres d’EGB?”

No s’equivoquen reclamant-ho al partit que governa. Que governa, o que mana? No és pas el mateix. Perquè a hores d’ara, cal repetir-ho, encara no s’han traspassat a la Generalitat les competències previstes sobre Educació.

Què es pretén, amb tanta passivitat i tant d’incompliment? Desacreditar Catalunya?

Ara sentim dir a cada moment que tenim, o tindrem, eines per a treballar pel país. Si ens deixen agafar una punta de l’eina, però l’altra punta la té el govern tan ben agafada que no la deixa anar, ja m’explicareu quina feina es pot fer.

L’Estat ha discriminat aquests anys Catalunya, en relació amb les places d’ensenyament; continuem en un dèficit notable, comparat amb la situació en d’altres nacionalitats i regions. La Generalitat ha reclamat oficialment que el govern compleixi. El ministre ha promès, promès... i així han passat setmanes, fins que Abril Martorell ha volgut fer el seu joc amb els partits, d’esquena a la Conselleria de la Generalitat. I, al capdavall, la negativa a posar les places de mestres a nivell de les necessitats del nostre poble.

¿Fins quan hem de trobar satisfacció en el fet de claudicar? Qui no vulgui ser còmplice de l’engany, que alci la mà.