Ciutats modernes

Vilafranca del Penedès, Girona, la Bisbal d’Empordà, Mataró, Lleida o Tarragona. Són només alguns exemples de ciutats que, en el seu moment, van decidir convertir els seus nuclis antics en zones de vianants amb unes limitacions d’accés de vehicles reservades a la càrrega i descàrrega o als veïns. Aquest procés que sobretot va prendre força als anys noranta semblava que havia de suposar la fi dels comerços, perquè tenim el costum d’anar a comprar –i a tot arreu– deixant el cotxe al davant de la porta perquè “és un moment i no molesto a ningú”. Les dècades han passat i s’ha demostrat que aquells alcaldes i alcaldesses que en el seu moment van prendre la decisió la van encertar, tot i les queixes i les crítiques. Una cosa similar acabarà passant, crec, amb una decisió discutible i discutida que va prendre l’equip d’Ada Colau, l’anterior alcaldessa de Barcelona: les superilles. La seva implantació es va començar en algunes illes del barri de Sant Antoni i el resultat i el canvi de la qualitat de vida per als veïns van ser notables. Però eren zones amb un trànsit secundari. Abans d’haver de fer les maletes, Colau va fer una aposta arriscada convertint el carrer del Consell de Cent –amb un trànsit forassenyat– en un carrer de vianants. El resultat –tot i que precipitat per la proximitat de les eleccions municipals i amb alguns elements pendents de resoldre– ha estat espectacular. Ningú ho pot posar en dubte. Almenys des de la perspectiva del vianant. Però una ciutat la componen persones, i les persones tenen necessitats. I, mal que ens pesi, el vehicle privat n’és una, sovint perquè tampoc hi ha alternativa pública. El trànsit no desapareix. Simplement es reparteix. I els veïns del carrer de València, per exemple, no n’estan gaire contents, de la reforma del Consell de Cent. Un carrer que ja ha de suportar un volum enorme ha vist com s’incrementa cada dia el pas de vehicles.

Canviar els urbanismes i la concepció de les ciutats no només està molt bé, sinó que és indispensable. Però una solució puntual desencadena molts altres problemes. I s’ha de pensar en tothom. Una ciutat no pot ser només una gran illa de vianants ni estar farcida de carrils bici sense sentit. Ha de poder viure-hi tothom i satisfer totes les necessitats.