Amb la cara del president Allende

El setembre ve amb la cara de Salvador Allende i més el proper 11, quan es compleixen 50 anys del cop que va posar fi a la seva vida i a la via xilena cap al socialisme; veig la fesomia agressiva, despietada i fatxenda del general Pinochet, amb les ulleres fosques i els braços plegats damunt del pit executada pel pintor i periodista gironí Enric Marquès per a la revista Presència i creguin-me –els que per edat els queden llunyans els fets– que encarna sense pal·liatius la ferocitat d’una de les dictadures més sagnants del segle XX –no tan llarga com la nostra, però–. Segur que aquest setembre serà generós de reportatges, entrevistes a testimonis i a historiadors, de planes d’anàlisi i de llibres sobre els gairebé tres anys de govern de la Unitat Popular (3 de novembre del 1970 a 11 de setembre del 1973), una revolució pacífica guanyada a les urnes i enderrocada per les armes en plena Guerra Freda i amb la intervenció de la CIA, que l’havia sabotejat des dels seus inicis per ordre expressa del president Nixon. Es parlarà de la nacionalització del coure i d’importants empreses estratègiques en mans estrangeres, de l’aprofundiment de la reforma agrària, de les millores en salut i en educació, dels 8 milions de dòlars enviats per Washington per impulsar la vaga dels transports, dels comerços i el desproveïment de productes, de les eleccions parlamentàries del març del 1973 en què l’oposició, malgrat la complicitat dels poders fàctics, no va obtenir els 2/3 necessaris per acusar constitucionalment Allende i de com aquests resultats van obrir definitivament la porta a la bota militar per aniquilar el somni de democràcia i justícia social. Però, com deia el president, “Más temprano que tarde…” No renunciem mai a construir una societat millor.