Tal dia com avui
Josep Maria Espinàs
Estranyes “imposicions”
Hi ha una determinada concepció dels impostos que no podré entendre mai.
L’impost municipal de radicació, per exemple, que es basa en la superfície del local on es fa un determinat negoci. Gràcies a aquest criteri un drapaire que ha de recollir paper usat pot ésser que hagi de pagar més que un joier. Hi ha uns tipus de negoci que exigeixen un bon espai –venda de mobles, granges i cafès, restaurants, cortines i catifes, etc.–, mentre que d’altres poden desenvolupar-se en pocs metres quadrats. Jo crec que el criteri de superfície és la pura arbitrarietat.
Ara es vol aplicar aquest impost als despatxos professionals –metges, arquitectes, advocats, etc.–, i que consti que no en protesto perquè m’afecti, que no m’afecta. Si jo hagués de pagar impost de radicació per l’espai que ocupa la meva màquina d’escriure, l’ajuntament hi perdria burocràticament diners; i si s’hi entossudissin estaria disposat a escriure, a mà, en una taula de cafè, com he fet molts anys. És una idea que suggereixo als professionals: atendre els clients en un bar, o en un banc del carrer. Potser el que es pretén és animar les vies públiques.
Però no hi fem barrila, que la cosa és seriosa, com sempre que hi ha una injustícia. La delegació de Finances de l’ajuntament accepta que el criteri vàlid és el del volum d’ingressos; però, com que no el pot controlar exactament, adopta un criteri que no és vàlid. És a dir, com que no sé com fer-ho per a ésser just, estic decidit a ésser injust, “perquè, la injustícia, sí que sé com fer-la”. Home!
Un altre aspecte dels impostos que tampoc no puc entendre és el que castiga el matrimoni. Dues persones que treballen, si es casen pagaran més que si continuessin solteres, pel fet que se sumen els seus ingressos. En alguns països on això dels impostos va de debò, augmenta cada dia el nombre de parelles que renuncien a casar-se. Un matrimoni nord-americà ha decidit que ja no volia ser més víctima de la suma familiar d’ingressos, i ja s’han divorciat tres vegades, aprofitant la llei que diu que una persona que és legalment soltera durant una part de l’any pot presentar una declaració d’impostos individual; després han tornat a casar-se. Ara l’Estat ha denunciat el matrimoni i els acusa, davant els tribunals, de “divorci per impostos”. Si les coses no els surten bé, aquests ciutadans, que en aquest moment són solters, han acordat no casar-se més.
L’ex-marit ha donat un argument esplèndid: “Moltes companyies mercantils s’uneixen i se separen estrictament per aconseguir beneficis fiscals, i ningú no diu que sigui un eng[any.”]