Tres reaccions

L’anunciada visita del papa Joan Pau II als Estats Units és comentable des de molts punts de vista. Com tot el que fa, i el que diu, el sant pare, té una significació religiosa i política, que els especialistes analitzaran. Abans que el viatge es faci, però, ja ha provocat tres reaccions que em semblen alliçonadores.

Primera. La de la senyora O’Hair. S’oposa que el papa pugui dir una missa en el parc que hi ha en el centre de Washington. En nom de la separació entre l’Església i l’Estat, la senyora O’Hair ha presentat una denúncia judicial davant un tribunal de la ciutat. És una senyora que ja té actuacions precedents en aquesta rigorosa defensa de la separació entre els dos poders. L’administració de justícia no s’ha pres l’actitud de la senyora O’Hair com una “mania” o com una “obsessió”, tot i que sembla que, efectivament, d’uns quants anys ençà aquesta senyora concentra les seves màximes inquietuds en aquest tema; l’administració de justícia no menysprea el cas i ha declarat que li planteja un problema molt seriós.

La senyora O’Hair és la llei.

Segona reacció. La dels no catòlics. Les entitats polítiques i religioses no catòliques consideren, en general, que la denúncia de la senyora O’Hair no és raonable i que de fet l’Església catòlica es farà càrrec de totes les despeses, llevat de les de neteja i hores extres de la policia municipal, i es recorda que “la col·laboració d’una ciutat per tal que un acte públic important se celebri d’una manera segura i eficaç és una funció municipal secular”.

Els no catòlics, doncs, són la comprensió.

Tercera reacció. La de l’Església catòlica als Estats Units. Suposo que cada ciutadà catòlica, a títol individual haurà reaccionat a la seva manera, i no faltaran els qui s’irritaran amb la senyora O’Hair o amb una eventual decisió judicial adversa a la celebració de la missa al parc. El que interessa aquí, però, per damunt de tot, és la reacció de la Conferència Episcopal, el portaveu de la qual ha dit que “l’Església acceptarà el que decideixin els tribunals i que en el cas que la cerimònia fos prohibida, la missa serà celebrada en un altre lloc”.

L’Església catòlica nord-americana, doncs, és en aquest cas la discreció pública i el respecte a les opinions adverses i a la llei.

Trec aquesta informació de “La Vanguardia” i només dissenteixo quan diu que aquestes demandes –d’altres se n’han afegit a la de la senyora O’Hair– “enterboleixen un viatge que no presentava cap mena de problema”.

Jo no veig que s’hagi enterbolit res, ben al contrari: el paper de la llei, el paper de la comprensió i el paper de la discreció queden perfectament aclarits. Prenguem-ne exemple.