Parròquia i Liceu

Hi ha una manera d’intervenir en un debat parlamentari que es diu “per al·lusions”; quan algú és citat per un orador té dret a expressar el seu punt de vista, encara que no li correspongui un torn d’intervencions.

Jo escric aquestes ratlles, avui, “per al·lusions”, després que Lluís Llach va dir el meu nom, juntament amb els d’altres iniciadors dels Setze Jutges, en els primers moments dels seus recitals al Liceu. Però, així com les intervencions per al·lusions solen ser agres, i sovint violentes, en aquest cas passa el contrari: vull agrair a Lluís Llach el cordial record que ha tingut per aquella “nova cançó” de fa disset anys i que aquest record s’hagi fet especialment present des de l’escenari del Liceu.

Un periodista italià, que hi era, em preguntava: “Quan vosaltres vàreu començar, ¿havíeu pensat on podia arribar la cançó?”. La veritat és que ja teníem prou feina a “fer” i no ens vam entretenir gaire a pensar, programar i analitzar. És ara que, amb la distància, el camí que ha fet la cançó es pot veure més clarament.

Des del Liceu, Llach ha evocat els modestos escenaris dels primers recitals. Sovint eren centres parroquials més aviat esgavellats però animats per alguns capellans i alguns xicots admirables. Allà hi vam trobar la nostra primera “parròquia”, és a dir, els cercles de fidels. Perquè la cançó va néixer, i va créixer, així, gràcies als fidels. Dit d’una altra manera, a la primera gairebé clandestina “assemblea del poble”. Ens va tocar de fer el paper d’“oficiar-hi” una concelebració rica d’il·lusions i d’esperances, que compensava la pobresa dels mitjans: veus insignificants, guitarres mediocres, micròfons dolents.

De mica en mica i gràcies a l’aparició dels bons cantants, el cercle s’eixamplà, la “parròquia” es convertí en “clientela” i el “poble”, sense deixar de ser- ho, esdevingué “públic”.

Fou un pas decisiu. No es perdia la comunitat d’idees i de sentiments que nosaltres i els nuclis inicials havíem descobert –vull dir: posar de manifest–, però s’hi afegia la possibilitat de compartir una altra cosa: la qualitat.

Els recitals de Lluís Llach al Liceu han tingut aquesta enorme importància: demostrar que la cançó ha produït gent capaç d’instal·lar-se en un teatre d’aquesta mena i cantar-hi amb una autoritat absoluta, legitimada per la categoria artística. I ha cantat al Liceu sense haver-s’hi “d’adaptar”. Ha fet un recital com sempre, i en aquest cas “com sempre” és el millor dels elogis. Vol dir que Lluís Llach no depèn del “marc” que se li vulgui posar, i que la seva obra és tan vàlida que pot ser exposada amb el mateix èxit en liceus, palaus d’esports i parròquies. Els vells “mossens” de la cançó mai no havíem imaginat que assistiríem a un ofici –en el doble sentit del mot– exercit amb tant d’èxit, i des del banc dels jubilats, Lluís, unim els nostres “laudes” al cor general.