L’epidèmia del soroll

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera una veritable epidèmia viure envoltats de soroll. L’OMS alerta que l’amenaça sobre el nostre benestar de l’impacte del soroll està infravalorada: no sempre som conscients dels efectes que té tant sobre la salut psíquica com la física. El Servei Català de la Salut alerta que l’exposició continuada al soroll –a més del deteriorament del sistema auditiu– pot provocar canvis de la freqüència cardíaca i hipertensió arterial, que augmenten el risc de patir malalties cardiovasculars. També pot afectar el ritme respiratori, i pot provocar alteracions menstruals, baix pes en néixer, prematuritat, i riscos auditius per al fetus. En alguns casos provoca deteriorament cognitiu (disminució de la capacitat de concentració en lectura, atenció, resolució de problemes i memorització). La contaminació acústica és la responsable de la pertorbació del repòs i el descans i provoca malestar, ansietat i estrès que pot acabar derivant en comportaments agressius. Segons dades de l’Agència Europea del Medi Ambient, 113 milions d’europeus estan afectats per una exposició a llarg termini al soroll pel trànsit rodat a les grans ciutats. El Sistema d’Informació sobre Contaminació Acústica del Ministeri per a la Transició Ecològica del govern espanyol calcula que vuit milions de persones que viuen en grans aglomeracions urbanes estan exposades als inconvenients sonors del trànsit rodat, el ferrocarril, els aeroports o diversos tipus d’instal·lacions industrials.

Els experts alerten que el soroll és el responsable de la mort prematura de més de mil persones cada any a tot l’Estat. Les dades de l’Agència Europea del Medi Ambient recullen també que provoca més de quatre mil hospitalitzacions només a Espanya. Si ampliem la mirada podem constatar, consultant els estudis de l’OMS, que més de mil milions de joves a tot el món corren el perill de tenir una pèrdua d’oïda irreversible per pràctiques auditives poc segures.

I és que a la dificultat que tenen molts per trobar el silenci, s’hi afegeix un grup cada cop més nombrós que se sotmet de forma voluntària als efectes d’aquesta epidèmia. I el que és pitjor, també els fa patir als altres. Cada cop és més habitual que en llocs tancats, com ara el transport públic, et vegis forçat a escoltar la música que t’imposa algú o fins i tot la nota de veu que li han enviat. Fins i tot hi ha qui escolta música a un volum tan alt que els auriculars no preserven la seva intimitat. I a l’aire lliure, al malson dels altaveus, s’estén com una epidèmia el costum de parlar per telèfon amb el mans lliures mentre es camina pel carrer.

L’epidèmia s’estén més enllà de les ciutats i arriba a tot arreu. Són molts els ciutadans que fugen quan poden per deixar enrere els seus entorns habituals buscant la tranquil·litat perduda. Però la realitat és que carreguen els seus neguits a sobre i els traslladen amb ells. Un bon exemple és l’estiu, època de vacances per excel·lència. Tradicionalment l’estiueig havia acostat alguns privilegiats a la natura, i les activitats que s’hi feien estaven relacionades amb un pas del temps més pausat i deixant espais pel repòs. El luxe del dolce far niente. Paradoxalment quan s’ha anat generalitzant l’oportunitat de participar d’aquests privilegis està resultant cada cop més difícil trobar un entorn, per molt allunyat que sigui, on no s’hagi traslladat el brogit que acompanya els visitants.

El silenci és un senyal de respecte. Preservar l’espai públic del soroll és un signe de civisme. Quan viatgem una de les diferències que ens impacten de forma immediata i entre els països més avançats i la resta són precisament els sons i les olors que s’escampen per tot arreu. I en aquest sentit en estem acostant perillosament a les societats que no han estat mai un model per a nosaltres. La dictadura del soroll ens aboca al conflicte o a acceptar la tirania del gust dels altres.