De set en set
Puticlubs i gratacels
El setembre és el mes dels llibres. Surten moltes novetats; la majoria, escòria. Però se salven joies com La platja de les Trivies, una reflexió fonda i catxonda sobre la natura premonitòria d’uns dibuixos que reflecteixen el destí. Dit així pot semblar una anada d’olla de l’amic, escriptor i editor (per aquest ordre) Rafel Casas, però no. El narrador omniscient parla en tercera persona, sap més que els personatges –per això és omniscient–, i és un paio amb qui aniries a prendre uns vins cada vespre de la teva vida. La filosofia latent a la novel·la és que si el destí existeix, no hi ha responsabilitat. Molts personatges són rics, pòtols, addictes, irresponsables i vividors. Els pobres, de fet, també són pòtols, addictes, irresponsables i vividors: aquest tarannà no diferencia classes socials. El llibre és un vodevil que té lloc a la bonica vila –passeu-me la ironia– de Palamós. El nom no surt, però és evident. Cases de putes i gratacels, per resumir. L’autor hi va néixer i s’ho coneix, i surten els dos edificis monstruosos que imiten la pompositat urbanística de NY i destrossen el paisatge marítim. En Rafel esmenta els personatges amb nom i cognoms, i això primer et fa descollonar, però de seguida entens que vol deixar-te clar que som en un poble de clans. De clans corruptes. Entre l’Estiu del Terror de 1979 i el Nadal Tràgic de 1999, la perícia d’en Rafel evidencia una amalgama de detalls d’època que desperten la nostàlgia. Llegiu La platja de les Trivies sempre que la vida us foti una galtada. És una novel·la-pal·liatiu en temps de malferits emocionals.