Amnistia ultrasecreta

Es veu que estan en marxa les converses per fumar la pipa de la pau entre Catalunya i Espanya, però tan embolcallades de discreció, secretisme i invisibilitat que no n’arriba pas flaire de bon tabac, sinó més aviat pudor de socarrimat. Ho fan en forma de diàleg, negociacions o llenguatge dels signes, tant se val, però ho fan. Ja ho entenem que unes converses a tantes bandes necessiten estar a recer del focus mediàtic, però hi ha una premissa democràtica que no hauríem de rebregar: llum i taquígrafs. Almenys amb la demonitzada taula de diàleg sabíem el menú que s’hi parava, encara que al final només fos un grapat d’engrunes reblanides. Però és que ara van passant els dies i no sabem ni el quan, ni l’on, ni què, ni qui, ni gaire bé perquè. Això sí, és divertit veure en Sánchez i en Feijóo pregant clemència negociadora als qui fa quatre dies volien tancats a la garjola amb un menú, aquest sí, de pa i aigua. Però resulta igualment increïble veure els amotinats deixant-se festejar pels botxins que en realitat desitjarien passar-los per la guillotina. Perquè una cosa és que els independentistes facin patir aquells que van avalar el 155 i una altra una mica diferent complaure aquells que on governen amb Vox diuen sense embuts que el seu objectiu és destruir els Països Catalans. És fa francament difícil imaginar de què s’hi pot parlar, amb aquests últims. Sobretot recordant que d’ençà l’1-O han acusat els separatistes catalans de tot menys de fabricar el coronavirus de la Covid en un laboratori de la Catalunya del Nord. Tot arribarà, segurament la Udef –o la sigla a qui pertoqui– ja deu tenir l’informe redactat. Que no sigui que tant de secretisme només convingui als que s’avergonyeixen de les concessions. Als seus bons temps La Trinca prou que ho cantava: “Diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest americà, que té una certa retirada amb el poble català.” D’acord, doncs està bé si “som gent apatxe, tant si es vol com si no es vol”, una minoria tossuda fent-se respectar en defensa dels seus drets. Però sense oblidar que després de seure a negociar, les nacions indígenes americanes van acabar sotmeses en reserves de secà, la llengua anorreada i aniquilats els ramats de vaques frisones... perdó, de bisons.