Tribuna
A contracorrent
Quan l’A tenia cinc anys va demanar als pares que l’apuntessin a l’extraescolar de ball que feien a l’escola. Ells ho van fer sense dubtar perquè era un nen que li encantava moure’s al ritme de la música; ho veien cada dia a casa. No li havien detectat una habilitat fora del comú, però les ganes les tenia totes, i als cinc anys no cal demanar més. El primer dia, però, en va sortir amb cara llarga. “Què et passa, que no ha anat bé?” “Sí…” va respondre desmenjadament, sense ganes d’aclarir res. Un parell de setmanes després va esclatar: “No podem ballar com volem, ens diuen quins passos hem de fer.” Per un esperit lliure com el seu, això no el podia satisfer de cap manera. Però hi havia una altra raó, tant o més important: “Soc l’únic nen de tot el grup.” Els pares van intentar treure-hi ferro, però era evident que això el feia sentir com si no hi pertanyés.
Mentrestant, un grup nombrós dels seus companys de classe s’havien apuntat a fer futbol –i alguns a fer bàsquet, que aquesta història passa a Badalona–. Molts nens i dues o tres nenes. Al principi feien sessions d’entrenament lúdiques i partits només per divertir-se. Però un parell d’anys més tard, l’estona de joc es va convertir en un entrenament de debò i el divertiment, en partits de competició. Coincidint amb la professionalització de l’activitat, les nenes van començar a desaparèixer fins que en va quedar una de sola. Als equips rivals va passar el mateix. Entre els nens que van continuar hi havia apassionats pel futbol, alguns que no tant i d’altres que s’hi havien apuntat perquè alguna cosa o altra havien de fer, i el futbol era una opció “natural”. Les poques nenes resistents, en canvi, eren les que tenien claríssim que els encantava el futbol, encara que tot els feia entendre que per a elles no era “natural”. Abans de l’Era Putellas, estem parlant del recentíssim 2021, era gairebé impossible veure futbolistes dones als mitjans, i sense referents públics és difícil imaginar que una cosa sigui possible. Als patis de les escoles existeix el perfil de la nena que juga a futbol en lloc de fer les coses que fan les nenes al pati. No sempre ha estat fàcil portar aquesta etiqueta –que acostuma a comportar el càstig social de ser “diferent” per no seguir els mandats de gènere– i han de tenir molt clar que el futbol és el que els agrada per suportar-la.
La V, que té quinze anys com l’A i va anar a una altra escola, no es va sentir malament per preferir jugar a futbol al pati en lloc de xerrar amb les altres nenes. Era l’única a l’hora de pati, i l’única a l’equip, però va tenir la sort de sentir-se ben acceptada per tothom –ves a saber si hi ajuda el centre on estudiava, de valors ben arrelats–. De tant en tant, jugant partits es trobava una altra nena a l’equip rival. Una raresa. A diferència dels seus companys –que somniaven ser Messi, que volien jugar a primera– ella només pensava a jugar per passar-s’ho bé, potser perquè era simplement impensable qualsevol altra opció; el que sortia a la tele no li permetia imaginar-s’ho. Als camps sempre hi havia pares pressionant algun nen, exigint-li resultats i excel·lència, pensant potser que el fill acabaria al Camp Nou si s’hi esforçava prou. Les famílies de les escasses nenes amb qui coincidia s’ho prenien ben diferent.
L’harmonia insòlita que vivia la V al seu equip es va anar esquerdant a mesura que les hormones de la pubertat començaven a regar els companys de l’equip i va deixar de sentir-s’hi còmoda. Potser una altra persona s’hauria desanimat i hauria deixat el futbol, però no pas ella. Ara està en un equip femení i ha descobert un món: un món de noies que com ella han arribat fins aquí soles, per pura tossuderia. Totes són diferents, però la seva fortalesa i la solidaritat entre elles és inqüestionable. Encara s’han de sentir de tant en tant com algun noi els diu alguna frase ridícula com “Jo sol podria guanyar contra la meitat del vostre l’equip”, però ni s’immuten. A elles, després de tants anys d’anar a contracorrent, no els fan ni pessigolles, aquestes mostres ridícules de masclisme. Sobretot ara que estan juntes.
L’A va deixar la dansa aviat; segurament li faltava vocació per aguantar la pressió social. Pel seu cantó, la V i les seves companyes han començat a notar que la mirada de la gent ha deixat de ser d’estranyesa –quan no de burla– i ara és d’admiració i respecte i per fi es veuen reflectides cada dia a la televisió i poden somniar amb ser l’Alèxia o l’Aitana. Aquell #seacabó / #shaacabat de Putellas que ha fet la volta al món és, també, un #somfutbolistesdeprimera.