Tribuna
Quan fer croquetes és estimar
“Les dones no només han anat a comprar, han guisat i han netejat, sinó que també han convocat, han convidat. Per això són puntal de moltes famílies
“Quan la clandestinitat obligava l’Església a ser domèstica, qui articulava l’acollida eren les dones, preparant la casa i els àpats per a les celebracions. Quan l’Església passà als temples, les dones van desaparèixer
La meva mare no sabia com ajudar-me, però sempre que l’anava a visitar quan em trobava perduda, em feia unes croquetes boníssimes. Aquesta anècdota que m’explicava una coneguda em va fer pensar que cuinar per a algú és una manera d’estimar-lo.
Jo ja no faig croquetes, però si un membre de la família està malalt, el primer que em ve al cap és: Tinc api a la nevera per fer-li un caldet? O tinc taronges per fer-ne un suc? Cadascú deu tenir el seu rànquing d’aliments curatius, però el cert és que sovint les dones expressem la nostra estimació i el nostre desig d’ajudar posant-nos als fogons (o a la vitro).
Ja sabem que alimentar-nos no és només un acte de supervivència. Es parla molt de cuinar com a fet cultural. Les receptes de les àvies que s’han transmès de generació en generació formen part de la tradició d’una comunitat. Ara bé, cuinar és també un fet relacional, i un dels més significatius.
Cuinem quan volem millorar la salut d’algú i a cada malura li convé una dieta diferent. Cuinem quan volem reunir la família i enfortir-ne els lligams. Cuinem quan volem dir-li a algú que ens agrada en un àpat romàntic. Cuinem quan volem celebrar un aniversari o una festa tradicional. Cuinem per als amics quan volem gaudir de moments de converses, de rialles, de confidències. Cuinem perquè estimem.
I qui s’ha encarregat tradicionalment de cuinar? Les dones no només han anat a comprar, han guisat i han netejat, sinó que també han convocat, han convidat. I per això han estat i són el puntal de moltes famílies. Rere els àpats de Nadal o altres festes, quan la taula s’allarga, el menjador queda petit i tot serveix com a seient, sovint hi ha una dona, o més d’una, que ha estat hores feinejant. Ha preparat plats suculents que, en arribar a les taules ben parades, ens han fet sentir que formem part d’una comunitat.
Vaig assistir a un funeral en què els nets van fer un panegíric de l’àvia en forma de recepta. A la llista hi havia molts ingredients que la definien: un pessic de tendresa, una cullerada d’exigència, mig quilo de paciència, però per sobre de tot hi havia l’agraïment pels àpats que cada dissabte oferia a qui volgués assistir-hi, com a símbol d’una estimació incondicional. És de justícia retre homenatge a les mares, a les àvies, que durant anys han actuat com a sacerdotesses de la comunió familiar, administrant el sagrat quotidià, amb els seus rituals cíclics fets de trucades, missatges de whatsapp, taules parades, espelmes enceses i menjars fumejant. Elles em recorden l’aportació de les dones en les primeres comunitats cristianes. Quan la clandestinitat obligava l’Església a ser domèstica, qui articulava l’acollida eren les dones, preparant la casa i els àpats per a les celebracions. Quan l’Església passà als temples, les dones van desaparèixer.
Segons el Diccionari de les religions del Termcat, en el judaisme, el cristianisme i l’islam, el sagrat s’empra per designar tot allò que és pròxim a Déu i el transparenta, tant si es tracta de llocs com de persones. I en la tradició catòlica molts textos ens remeten a la idea que Déu és amor. Per això, aquells espais que recurrentment són portadors d’estimació esdevenen indispensables, necessaris de protegir i de mantenir, esdevenen sagrats. No és casualitat que molts moments il·lustratius de la vida de Jesús transcorrin al voltant d’un banquet. El primer miracle es feu en el convit d’un casament –les noces de Canà–, i el moment litúrgic més rellevant de la tradició catòlica ens remet a un sopar, l’últim sopar. Evidentment, per al bon funcionament de les relacions humanes, no només hi tenen importància els àpats compartits. Calen moltes actituds positives, sense les quals les trobades poden arribar a transformar-se en moments de tensió i de baralles. Però cal reconèixer el valor de les persones que guisen, rosteixen, fregeixen, escalden, bullen, escaliven, torren i finalment, sovint amb el davantal encara posat, serveixen, contentes d’haver reunit familiars o amics per dir-los, a la seva manera, que se’ls estimen.
A Poc a poc els homes i els fills també van aprenent a cuinar; és una bona notícia imprescindible. Què faré avui per sopar? Què queda a la nevera? Com ho puc aprofitar perquè no se’m faci malbé? Són maldecaps que anem compartint. I de la mateixa manera que gaudim dels àpats, tant si són quotidians com excepcionals, val la pena que tinguem un moment per agrair l’esforç. Gràcies, mama, per les croquetes!