Parlem

Enraona, parla, ralla, xerra... No és un enunciat original, ni l’anunci de l’única empresa de telecomunicació que et parla des d’aquí, en la teva llengua i com si fossis una persona humana, però és un clam tossudament oportú i necessari, bàsicament perquè és l’única resposta efectiva que tenim els catalanoparlants per evitar que el català acabi enterrat al cementiri de la història, víctima de l’onada expansiva del castellà i de l’acció deliberada i secular d’Espanya –i també França. La dosi d’aquesta setmana ens porta a les Illes, on el govern del PP i Vox ha eliminat el requisit del català per treballar a la sanitat pública, que equival a la castellanització de l’atenció mèdica i, per tant, la dels ciutadans que van al metge i necessiten que els entenguin. L’equació PP-Vox té efectes similars al País Valencià, on també aquesta setmana tres conselleries del govern (Justícia, Cultura i Agricultura) han deixat de comunicar-se amb els ciutadans en català, malgrat la llei. Naturalment ho fan en el mateix idioma que Felip V va imposar a sang, fetge i decret al segle XVIII, en la mateixa llengua amb què Primo de Rivera i Franco van prohibir i represaliar el català al segle XX, en el mateix en què les Espanyes de tots els colors han escrit i escriuen totes les lleis, normatives i disposicions que, a centenars, inhabiliten, exclouen o prohibeixen el català d’actuacions en qualsevol àmbit de l’Estat, fins i tot a Catalunya, on el català és oficial. I de València a Andorra, on el govern s’ha vist obligat a introduir coneixements bàsics de català per revalidar els permisos de residència, vist que la llengua oficial del país camina cap a la residualitat. El viatge ha d’acabar per força a Catalunya, perquè aquí el requisit existeix, però la castellanització de facto a la sanitat pública és un fet creixent, com a les escoles malgrat la immersió; com als jutjats, on el català és l’excepció; com a les botigues o restaurants, on has d’insistir dos o tres cops per descobrir que l’interlocutor sap parlar en català, però no ho fa. El català necessita un estat que el blindi, però mentre no el tingui només té la seva gent, la d’aquesta i la de les pròximes generacions.