Casanovas a Gósol

Sabia que em passaria, que pujaria a Gósol perquè em parlessin de Picasso i no podria treure’m del cap Enric Casanovas, que és qui va animar-lo a fer-hi aquella estada l’estiu de 1906 perquè s’esbandís les cabòries que a París el bloquejaven i anés a l’arrel, al pa acabat d’enfornar, als balls de plaça, a les marededéus romàniques, a la mola terrible del Pedraforca. Casanovas, excursionista consumat, hi havia anat com a mínim ja el 1905, i se sap, per les cartes que van reunir Susanna Portell i Teresa Camps, que hi va continuar fent estades almenys fins al 1914 i que havia animat a reunir-s’hi amb ell també Manolo Hugué i fins i tot Quim Borralleras, que el camí més arriscat que havia afrontat en tota la seva vida era el que portava de casa seva a l’Ateneu Barcelonès. Ens miràvem la façana de l’hostal de cal Tampanada, a la plaça de Gósol, i em preguntava si Casanovas, que hi va anar tot sol, sense cap Fernande que li ensenyés el camí de la modernitat mentre es rentava les aixelles a la gibrelleta de l’hostal, buscava el mateix que Picasso. Em sembla que no. Però tots dos van trobar-hi coses semblants: el pa que fumejava, les pageses encaputxades, el romànic muntanyenc. L’única obra coneguda del pas de Casanovas per Gósol és el bust d’una gosolana avui introbable. És un Picasso abans de Picasso. Però és el fruit d’un home solitari, sense literatura, que a sobre el noucentisme va congelar en un somriure que volia ser enigmàtic i va acabar sent una mica bleda. Però quin salt al buit tan agosarat, tan insòlit i desconegut, que va fer el nostre estimat i taciturn Casanovas.