El lideratge d’Aitana Bonmatí

Les paraules de la futbolista del Barça Aitana Bonmatí en recollir el premi a la millor jugadora europea de la temporada passada encara ressonen a les parets del Fòrum Grimaldi de Mònaco. Les seves, i les de la seleccionadora d’Anglaterra, Sarina Wiegman. Totes dues van sentir la necessitat d’aprofitar el moment per fer el que s’espera de qui, en nom de la seva excel·lència esportiva, disposa d’altaveus potents per fer arribar missatges. I el d’Aitana va ser concís però valent –l’esporuguiment és moneda massa corrent entre els esportistes d’elit– i contundent, sobretot tenint en compte que a l’auditori que tenia a davant hi havia algun personatge amb complicitat amb Rubiales i que participava en un acte de la UEFA, un organisme que ha reaccionat tard i malament –el seu polèmic president, Aleksandr Ceferin, ha descartat la destitució de Rubiales– al recital de masclisme del president de la RFEF. “Com a societat no hem de permetre que hi hagi abús de poder en una relació laboral, ni faltes de respecte”, afirmava la jugadora catalana. Durant l’absència per lesió d’Alèxia Putellas, Aitana s’ha convertit en la nova líder del Barça, que equival a ser el referent del futbol mundial, com estan posant de manifest els títols i els reconeixements individuals. Alèxia va ser la primera que va explotar després de l’assemblea en què Rubiales es va aferrar al càrrec i qui va encunyar el #shaacabat, i Aitana, que li ha agafat el relleu a la gespa, també ha assumit la responsabilitat d’encapçalar la lluita per normalitzar les relacions de les esportistes amb els seus caps laborals, majoritàriament homes.

Com més parlen les dones, més estridents són els silencis i les ambigüitats. El lideratge que vol exercir Aitana s’ha de saber canalitzar també per millorar les condicions de treball de les futbolistes –acaben de convocar vaga per les dues primeres jornades com a mesura de pressió per tancar el conveni col·lectiu– i per accelerar la presa de consciència que per construir la igualtat d’oportunitats calen lleis però sobretot presa de consciència –sobretot entre els homes– per anar esborrant la perspectiva androcèntrica que ho impregna tot.