Violències subtils

La mort de referents de país sovint ens sorprèn i sempre ens deixa astorats. Com la de la Carme Junyent, tot i que en els seus últims articles en donava pistes. La seva presència als mitjans i a la universitat, coherent, serena i dolça però contundent, semblava que ens havia de durar molts anys. Va ser una de les primeres veus d’alarma sobre la situació agònica del català en una munió d’àmbits, des de les aules fins, tal com ha explicat en el seu colpidor article pòstum a Vilaweb, a l’hora de la mort. Tant de bo les seves últimes paraules i una revisió acurada del seu llegat monumental facin reaccionar els qui han actuat amb tebior, per covardia, per incompetència o per simple desídia, davant la desaparició, no pas lenta, de la llengua al nostre país. Que la classe dirigent, tan amatent a servar la cadira, es desvetlli i faci la feina: no n’hi ha prou amb campanyes pretesament simpàtiques amb mascotes recuperades de les golfes (no hi havia pressupost per fer-ne una de nova, menys carrinclona?) per esquitxar a la gent la màxima responsabilitat de solucionar el problema. Hi ha lleis, i cal aplicar-les. I si molt convé, se’n fan més. A les aules, a la sanitat, als rètols del carrer, a les etiquetes dels productes... En defensa pròpia, per aturar la violència lingüística, no sols del castellà, també cada cop més de l’anglès, per a molts imperceptible, però persistent i, per això mateix, letal.