Desentortolligant relats

Aquest 11-S els relats de les organitzacions independentistes són ben entortolligats. El que sorprèn és l’elevat grau de retòrica convertit en un argument tan lògic com fantasiós. El 23-J la direcció de l’ANC volia impulsar una campanya d’abstenció o de vot nul i les seves bases la van tombar. Per tant la majoria de socis no combrega amb aquesta línia. A ningú se li va escapar que la intenció que hi havia darrere era aplanar el camí de la quarta llista. Però el resultat carambolesc va donar la capacitat arbitral al diabòlic Puigdemont. La direcció de l’ANC ha oblidat l’estratègia abstencionista i ara exigeix a Junts que demani a Sánchez l’amnistia i apliqui el resultat de l’1-O, és a dir que ens declarin un estat independent. És raonable exigir allò que s’ha promès, però Junts no va prometre això sinó un referèndum acordat. De debò que ara s’ha de demanar als del 155 que facin el que no vam fer nosaltres? No tenim sentit del ridícul? Per cert, després del referèndum l’ANC en aquells dies d’ebullició social també va cridar a retirar-se dels carrers. Després el Tsunami va fer algunes crides amb resultats espectaculars, puntuals, però sense continuïtat. Amb aquesta lògica tan brillant sobre el paper, l’ANC i anàlegs ara conclouen com aquell qui res que l’amnistia o l’oficialitat del català a l’Estat i a Europa són més un parany que no pas un triomf polític parcial. Per l’altre costat, Aragonès fa com si Junts no haguessin apostat per la taula de negociació al principi, ja que fan com si s’apuntessin al seu carro, quan van ser vetats els criteris de representativitat de Junts (relator i representants polítics). No és estrany que Puigdemont sigui vist com un estrateg diabòlic comparat amb qui es recrea amb castells de paraules o en sectarismes partidistes.