A l’institut, sense telèfon mòbil

Un dels debats que aquests dies planen sobre l’actualitat del món escolar és el del vet al mòbil als instituts. Cada cop més centres es declaren “espais lliures de mòbils” i passen a prohibir-los, amb l’objectiu de millorar el rendiment de l’alumnat. Servidora, que cada cop estic més temptada de declarar “una casa o una vida lliure de mòbils”, celebra la notícia –sobretot perquè l’escola dels meus fills ja ens ha comunicat que s’hi apunta–, alhora que sospito que entre tots fem curt. Ens cal una reflexió més profunda que conjugui les paraules mòbils i adolescència –i també infantesa, per què no dir-ho– i passar a l’acció abans no ens veiem abocats a saturar les clíniques de desintoxicació. Facin la prova de retirar el mòbil una setmana a un adolescent –enviant-lo per exemple de campaments– i veuran com, en el moment de recuperar el dispositiu, s’hi llançarà amb el mateix ímpetu amb què tots assaltaríem un rajolí d’aigua després de subsistir tres dies al desert. Tornant a l’ús dels mòbils, em criden l’atenció aquells que van pel món presumint del control que exerceixen sobre l’ús que en fan els fills. Com si aquests, parlo dels joves, no tinguessin cinquanta mil eines per esquivar els controls parentals. O els que t’aconsellen que vagis rastrejant l’aparell de tant en tant, no tant per xafarderia sinó per evitar ensurts. Com si els fills no ens donessin mil voltes i no sabessin a quines aplicacions no arribaràs mai perquè ni tan sols coneixes la seva existència. Per aquest motiu, i malgrat celebrar la decisió cada cop més estesa de prohibir el mòbil als instituts, m’atreveixo a reclamar una petita excepció, potser d’una hora a la setmana, per tractar a l’aula dels perills del mòbil i de com fer-ne un bon ús. I als pares i mares, si us plau, passeu-nos els apunts.