Per arribar allà mateix

A diferència del que havia passat l’anterior legislatura, l’atzar ha volgut que els diputats de Junts passin a sumar-se al conjunt de representants independentistes, no només catalans, que fins ara havien pogut condicionar la governabilitat de l’Estat. La carambola ha obligat aquesta formació a abandonar l’habitual retòrica per posar-se a parlar amb la vicepresidenta espanyola i intentar treure possibles contrapartides d’un hipotètic suport a la investidura. Durant els darrers anys, la força electoral de l’independentisme ha servit per arrencar de l’executiu espanyol algunes mesures que difícilment hauria impulsat per voluntat pròpia: des de l’indult als presos polítics catalans fins a la reforma del Codi Penal per limitar la seva utilització amb finalitats polítiques, passant per una major presència del català al món audiovisual. Ara, malgrat haver sofert una davallada electoral, el moviment té una nova oportunitat per fer passar per caixa a Pedro Sánchez i els seus socis, tot i que encara hem de veure amb quina habilitat es juguen aquestes cartes. Sigui com sigui, hem observat un gir en determinades actituds. Conceptes que abans eren objecte de burla i de menyspreu amb sorna, ara passen a pronunciar-se amb solemnitat: “relator”, “amnistia” o “mediació” són alguns exemples d’una llarga llista. El que abans es ridiculitzava, ara és una gran contrapartida, l’hòstia amb patinet. Entremig s’ha anat perdent un temps molt valuós entre retrets i mofes, amb el consegüent desgast entre les bases, en gran part fartes de la mala maror i la constant remor de fons. Una part dels mals resultats electorals es pot explicar per això i, si se seguís per aquest camí, podria ser que no hi hagués una nova oportunitat per collar, patint una condemna a la irrellevància. Potser aquest cop s’haurà après la lliçó que, per arribar allà mateix, no calia donar tantes voltes.