L’amnistia, solució i punt de partida
L’amnistia era fa dos anys i ho continua sent ara l’única solució real per desfer l’error de traslladar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol a les sales de justícia, l’error de fer front amb el Codi Penal a un projecte polític avalat per les urnes, de convertir en delicte un referèndum i enviar polítics electes a la presó, de deformar l’estat de dret per criminalitzar i perseguir injustament el lideratge polític de l’independentisme, però també la seva militància, l’activisme i les bases. Els indults alleujaven un grapat de situacions individuals, però ni desjudicialitzaven el conflicte ni menys encara reparaven la repressió i voluntat d’escarment de les estructures de l’Estat espanyol contra membres del govern i del Parlament, càrrecs de l’administració, alcaldes i regidors, funcionaris, entitats socials, manifestants, activistes i així fins a prop de 3.500 encausats o condemnats a l’estela del referèndum de l’1-O del 2017, però també abans, arran de la consulta popular del 9-N del 2014.
Només els inescrutables equilibris de la política poden explicar que allò que per al PSOE era “impossible” fa dos anys en el marc de la constitució i la democràcia espanyola, avui sí que és perfectament possible i assumible. El cert és que si el govern d’Espanya, per voluntat o per necessitat, vol realment retornar el conflicte polític al terreny de joc de la política i buscar solucions reals al desencaix de Catalunya fruit de la ruptura del pacte constitucional el 2010, el punt de partida és posar el marcador a zero amb una llei d’amnistia que suposi la fi de la via judicial. En tot cas, la negociació que cal fer ara, amb la urgència de ser una de les claus de la investidura de Pedro Sánchez, és la que ha de definir clarament l’abast i els mecanismes d’aquesta mesura extraordinària que no és de gràcia, sinó de reconeixement d’un error de l’Estat. I, en aquest sentit, la lògica dicta que la llei ha d’anar dirigida a les víctimes d’aquest error, no pas als botxins, que van abusar de la força o de l’autoritat, o van vulnerar drets fonamentals dels ciutadans, o van servir-se de les clavagueres de l’Estat per espiar, incriminar o perjudicar, en el marc de l’Operació Catalunya. Aquest és el seu principal objectiu.