L’ombra de les xemeneies

Gaudeixo de la sort de viure vora mar i de poder contemplar cada matí el blau de la Mediterrània. Quan l’albada anuncia el dia i els primers raigs de sol trenquen la foscor, és un plaer passejar pel sorral, quasi desert, i amb l’afegit de no haver de pagar bitllet. Un preciós instant per barrinar com ha canviat la terra que trepitjo, un tros del Barcelonès Nord que ha reconvertit el passat industrial en una pacificada zona residencial.

Segons les èpoques i les necessitats, la geografia humana modifica les seves estructures, i les bullangues del 1835 i la fàbrica Bonaplata cremant pels quatre costats van demostrar que els ravals de Barcelona estaven saturats. Calia l’expansió de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i el Poblenou, i la façana marítima del Barcelonès Nord oferia les condicions per a una proposta que reforcés el somni de crear un “Manchester català”. Entretant, una comarca que tot just arribava als 5.000 habitants, però que reunia potencialitats per iniciar un imparable augment de veïnatge.

De l’antic sorral ocupat per pescadors, corders i drassanes, a mitjan segle XIX es passà a un dels grans polígons industrials del país. Les Filatures Carbó i Viñas, el 1840, introduïren la màquina de vapor i Miquel Biada somnià el traç del primer ferrocarril de la Península. Una vintena de bòbiles treballaven sense parar i les grans indústries definiren el territori: la francesa Lorilleux hi munta factoria i la Refineria de Petroli Suari Canals es converteix en referent, mentre Andreu Cros comença a traslladar les instal·lacions de Sants a aquesta part de la costa. Durant uns 130 anys, el polígon industrial costaner és força viu. Amb algunes crisis importants, es refà i es reconverteix segons el moment. La diversificació industrial ajuda al manteniment i el creixent moviment obrer respon a les circumstàncies. Des de la desembocadura del riu Besòs fins al barri de les Mallorquines es desenvolupa una realitat fabril que, a la vegada, motiva un creixement humà que passa d’aquells 5.000 habitants del 1840 a una comarca amb més de 400.000 persones (inclosa Santa Coloma).

Els temps canvien i modifiquen les coordenades. Hi ha crisi de creixement, de reordenació i de fi de cicle, i els polígons industrials del Barcelonès Nord, als anys setanta, tancaren el cicle vital. En la crisi del 1973, hi coincidiren diversos condicionants insalvables: l’expulsió de les indústries contaminants dels entorns habitats, la modernització dels mitjans de producció, l’augment desorbitat del preu del sòl i la competència de la mà d’obra en tercers països. El Barcelonès Nord s’havia de reconvertir i aviat els buldòzers i les grues s’apoderaren del paisatge. Ara, passejar per la façana marítima mena a contemplar una comarca que ha canviat profundament. Hi han desaparegut les antigues fàbriques, i algunes, poques, s’han reciclat com a espais d’ús social, un encert que ha consolidat el record d’un ric passat fabril. Les restes d’una identitària arqueologia industrial permeten observar el reconstruït edifici del CACI, rehabilitat fa anys però tancat amb pany i forrellat per la desgana municipal, i el mític pont del Petroli, barrat des de la tempesta del Glòria (gener 2020), en espera que l’Ajuntament aprovi arranjar-ne els desperfectes. Al fons de tot, les Tres Xemeneies.

A les primeries del 1970 començà a funcionar la central tèrmica del Besòs, que aviat veié aixecar les xemeneies que es convertirien en el seu estendard. Mirant al cel, s’enfilaren fins als 200 metres d’alçària. Des de la construcció han estat un debat permanent i, quan tancà la central, sorgí la pregunta del milió: calia enderrocar-les o integrar-les al paisatge urbà? Defensors i detractors estaven a matadegolla, i els primers aconseguiren que foren declarades bé d’interès local pels ajuntaments de Sant Adrià (2016) i Badalona (2017). Als seus peus quedava un territori per definir, la darrera llenca per urbanitzar de tot l’entorn metropolità. Un total de 32 hectàrees anunciaven el naixement d’un nou barri, entre la desembocadura del riu Besòs i el barri de la Mora, amb la construcció de 1.783 pisos i 20.000 m² d’equipaments. La comissió de Territori de Catalunya, aquest darrer març, ha aprovat el pla director urbanístic, sense precisar-hi l’ús de les xemeneies. L’últim projecte especulatiu en una façana marítima amb vocació de parc metropolità. I tot, en una zona inundable, més en l’actual moment remogut pel canvi climàtic. La Plataforma de Conservació del Litoral anuncia mobilitzacions. L’ombra de les xemeneies és allargada.