Tertulians vs. intel·lectuals

Sovint, quan comento amb els amics els debats socials del dia, inevitablement girem al voltant de com els tracten els mitjans i què en diuen els tertulians –periodistes i columnistes– i altres col·laboradors. D’altra banda, de tant en tant, certs mitjans fan els seus titulars preguntant-se: on són els intel·lectuals de Catalunya? Per què estan callats? No tenen res a dir sobre aquest o aquell tema social?

De fet, no és gaire bo ser un intel·lectual a Catalunya. Aquest terme sovint té una connotació pejorativa i s’associa, erròniament, a un elitisme que va en contra dels gustos i de la comprensió de la gent comuna, del sentit comú.

Per tant, en comptes d’intel·lectuals, els mitjans prefereixen tertulians capaços d’aportar els seus coneixements profunds sobre un tema d’actualitat. Marcats a partir d’aleshores per la celebritat que assegura qualsevol presència a la petita pantalla i els altres mitjans, els seus noms quedaran registrats en el petit directori d’experts, aquesta Bíblia de persones habilitades a parlar públicament que els investigadors utilitzen diàriament i religiosa.

El problema és que molt ràpidament, més enllà del seu camp d’expertesa, aquests tertulians seran servits amb totes les salses mediàtiques i convidats a pronunciar-se sobre temes dels quals no tenen cap expertesa. Aleshores, se’ls demana l’opinió en absència d’un pensament, i així la seva opinió queda legitimada pel fet que un expert és per definició un especialista i no pot dir ximpleries.

Qui són? Generalment, tecnòcrates dedicats a l’eficiència liberal, econòmica i comunicativa (empresaris, industrials, banquers), professionals (advocats, metges, estadístics, publicitaris, comunicadors, columnistes, periodistes), sense oblidar els acadèmics membres de diverses institucions de recerca.

Servidors del conformisme ambiental, de l’ordre establert i de les relacions de dominació, que legitimen sense qüestionar-los massa, aquests experts pertanyen generalment al grup dominant, del qual reben l’autoritat de dir i de pronunciar-se sobre què constitueix el pecat, el delicte o l’anomalia, acreditant la tesi del dominant com a model ideal d’humanitat. El seu discurs, als antípodes de qualsevol autonomia o llibertat intel·lectual, professa i retransmet els dictats de les autoritats governamentals i econòmiques, financeres i del mercat, és a dir, les opinions que defineixen el consens social, que han analitzat Edward Herman i Noam Chomsky a Los guardianes de la libertad (Crítica, 2003). Els tertulians, doncs, encarnen la màxima “com més canvia, més és el mateix”.

L’omnipresència dels tertulians és inversament proporcional a la dels intel·lectuals que, no encaixant en aquest motlle, queden totalment exclosos de l’espai mediàtic. Així doncs, semblen una espècie en perill d’extinció, ja que resisteixen a l’ombra dels mitjans. Poetes, escriptors, filòsofs, músics, politòlegs exerceixen altres professions basades essencialment en l’activitat de la ment, que es refereix a la intel·ligència, al pensament i a la creació de sentit. Es neguen a formatar les seves idees segons les modes i a opinar donant receptes-solucions simples a problemes complexos en 10 o 15 segons. A La responsabilidad de los intelectuales (Sexto Piso, 2020), Noam Chomsky definia quina era, per ell, la responsabilitat dels intel·lectuals occidentals: “Dir la veritat sobre els abusos del món occidental a un món occidental susceptible de reaccionar-hi i de posar-hi fi amb eficàcia i rapidesa. És simple, inequívoc i èticament just.” Dir la veritat! No es pot confiar raonablement en els tertulians dels mitjans de comunicació per assumir aquesta responsabilitat. Queden, doncs, aquells intel·lectuals marginals que reflexionen als marges del marge habitual. Amb l’esperança de saber que es perd, es perd, es perd... i un dia s’acaba guanyant.