Terrorisme i terroristes

Catalunya pateix des del 1714 un terrorisme persistent, repetitiu per part d’un estat jacobí basant-se en l’odi i la revenja per no haver aconseguit els seus objectius: anorrear una llengua i posar de genolls un poble per assimilar-lo a les lleis i els costums de Castella. Les grans patums de la política espanyola ens titllen de separatistes, altres d’independentistes identificant-nos amb el terrorisme. Felipe González, el súmmum del terrorisme d’estat, els GAL. Rajoy, el terrorista de l’engany i de les paraules entravessades i enrevessades d’una intel·ligència al límit del ridícul i de poc fiar, igual que el seu compatriota Feijóo. El que fa mal de veritat és que el poble encegat i curt de mires els segueix a ulls clucs i aplaudeix les seves gens entenedores actituds, però el poble és així de poc fiar. Posar taules arreu de l’Estat perquè el populatxo signés no contra l’Estatut, sinó en contra dels catalans, és un desvari de punt i ratlla. El president Puigdemont els ha tret la careta de la traïdoria donant-los una lliçó d’història basant-se en el present. Si no ho entenen, pitjor per a Espanya: Catalunya serà com una pedra a les sabates de la política espanyola.