Catalunya s’ha de gestionar el tren

Els ciutadans de Catalunya saben perfectament que el servei ferroviari de l’Estat els falla d’una manera constant, frustrant i molt perjudicial, que la infraestructura d’Adif està envellida i s’espatlla massa sovint a causa de la falta d’inversió conscient i persistent de l’Estat durant dècades, que les “pluges de milions” anunciades pel govern espanyol de forma recurrent els últims 15 anys per reparar la situació, més enllà d’algun pedaç, han estat un complet engany. Ho saben perquè ho viuen i pateixen directament o indirectament i perquè els ho expliquem una vegada i una altra en un intent de posar el problema sobre la taula i el focus en els responsables que no hi posen remei. I avui, un altre cop, perquè s’ha de saber que durant l’últim any, a Catalunya, els trens han registrat 300 dies amb incidències diverses, la gran majoria de caràcter tècnic. La xifra és esfereïdora, escandalosa i posa en evidència la magnitud del nyap en què Renfe, Adif i el ministeri corresponent (abans Foment i ara Transports) han convertit el servei ferroviari a Catalunya i particularment el de rodalies. També demostra la seva incompetència com a titulars d’un servei públic fonamental, el seu absolut menyspreu als ciutadans d’aquest país, que no hi poden confiar, i la seva irresponsabilitat de cara a l’objectiu inexcusable de potenciar una mobilitat sostenible i descarbonitzada.

Aquesta situació, també ho hem dit altres vegades, no és acceptable i no es pot normalitzar. La política també és donar solució als problemes de la gent i la democràcia també és rendició de comptes davant els ciutadans. El govern espanyol, amb el PP i el PSOE, porta dècades demostrant la seva negligència i incapacitat en aquesta qüestió, que cada dia condiciona la vida de desenes de milers de ciutadans, alhora que també es nega a traspassar al govern de Catalunya la competència i els recursos necessaris per posar al dia la infraestructura i garantir un funcionament correcte des de la proximitat als usuaris. Tenim la responsabilitat d’insistir-hi, i els responsables polítics catalans tenen el deure d’exigir-ho, sobretot quan la democràcia els atorga una posició favorable per aconseguir-ho.