A la tres
No som on voldríem
La Diada de Catalunya és una data carregada d’emoció, significat i aspiracions polítiques profundes. Cada 11 de setembre representa l’oportunitat per expressar el desig d’independència de Catalunya i l’anhel d’exercir plenament el seu dret a l’autodeterminació. La derrota del 1714 va marcar l’inici de l’opressió i la limitació de les institucions i drets de Catalunya per part dels governs espanyols. Això va donar lloc a una llarga història de repressió cultural i lingüística, així com a l’assetjament polític, que va conduir a un sentiment de descontentament i anhel de canvi entre els catalans.
És cert que com a país no som on voldríem ser. Però d’aquí a menystenir les Diades dels últims anys hi ha una gran diferència. La Diada és un recordatori de la lluita i del compromís continu. També és una oportunitat per mobilitzar suport i consciència en l’àmbit nacional i internacional. El que es viu i se sent al carrer és menys sorollós i polèmic que les declaracions polítiques i l’olla de grills que són les xarxes socials. I és la ciutadania la que és, alhora, el veritable mesurador de la salut de l’independentisme. Els ciutadans hem demostrat una fidelitat i una resiliència dignes d’admirar. La societat ha estat la que realment ha empès el procés, ha modelat consciències i ha fet que els partits polítics haguessin de prendre posició. Uns partits que han tingut, des del 2010, comportaments oscil·lants en funció de quins eren els seus interessos en aquell moment.
Avui es tornarà a sentir a parlar de referèndums acordats, amnisties i negociacions perquè a Espanya formin govern. Però aquest no és el sentit de la Diada. L’11 de Setembre és una reivindicació. D’una història, d’un país, d’una llengua i una cultura. I de la independència. I la rebel·lió contra aquells que pretenen ofegar tot això. Segurament avui no hi haurà els milions de persones que hi havia hagut fa uns anys. Però que no s’enganyin els unionistes. On hi va haver foc queden brases. I poden tornar a cremar en qualsevol moment.