Un pont com a símptoma

Els usuaris habituals de l’AP-7 entre Girona i Barcelona segur que el coneixeu. És un gran pont del tren d’alta velocitat que creua l’autopista a l’altura de Llinars del Vallès. És una construcció arquitectònicament atractiva, amb uns llargs tirants que simulen una onada i que, imaginem que potser, a causa d’això, el van pintar d’un color blau llampant. Però o bé la pintura era de mala qualitat, o bé l’empresa hi va estalviar capes, o ves a saber quina mala praxi hi va haver; el cas és que, ben aviat, aquesta infraestructura, inaugurada el gener de l’any 2013, va començar a despintar-se. Ara mateix, tot plegat sembla més aviat un dàlmata blau i blanc de tantes clapes de pintura que han saltat. De fet, tot plegat fa molt mala impressió. I sovint penses: si la pintura no ha aguantat ni cinc anys, quines garanties tenim pel que fa a la resta de la infraestructura ferroviària? Coneixent Adif i com actua a Catalunya, algú s’estranya que pensem malament?

Un pont com a símptoma, hem titulat aquest article. Un pont de la línia d’alta velocitat que fa vergonya, que sembla que pugui caure a trossos, és el símptoma de com l’Estat no inverteix el que cal a Catalunya. Els resultats de la manca crònica d’inversions es fan evidents en aquest pont, i cada dia de cada dia en els retards, també ja crònics, que pateixen els centenars de milers d’usuaris de rodalies.

D’això va també la voluntat d’independència que ahir van tornar a reclamar milers de ciutadans a Barcelona i arreu del país. De poder gestionar directament els nostres recursos i que no sigui algú altre, lluny d’aquí, que decideixi si cal repintar un pont que algú va pintar malament quan era el moment. El “suflé” continua ben viu, malgrat tot i tothom, malgrat nosaltres mateixos, fins i tot. I el desig de tenir ben pintat un pont i que a qui li correspon no ho faci, també ajuda a mantenir-lo pujat.