Organyà

Fa uns dies vaig tenir l’honor d’escriure i llegir l’homilia laica a Organyà. El privilegi de formar part d’aquesta tradició va ser en el marc de la fira del llibre del Pirineu que aquest petit poble de l’Alt Urgell fa més de vint anys que organitza. Ja m’ho havia explicat el bon amic Vicenç Llorca, que és mig ganxo, que aquest poble en té, de ganxo. I l’apreciació va més enllà d’un senzill joc de paraules. Segons la llegenda, les ganxes de raier que es van fer servir per recuperar el cos de sant Ermengol, que havia caigut al riu, va atorgar el malnom amb què serien coneguts els d’Organyà des de llavors. Però si té aquesta capacitat d’enganxar és perquè és una vila de vuit-cents habitants que ha sabut treure rendiment de l’enorme poder de les paraules. I no pas unes qualssevol. De les més antigues escrites en català, les homilies. Organyà ha tingut l’encert de crear al voltant d’aquelles paraules una fira, una mostra que reivindica la llengua i la tradició no només del català i de Catalunya, sinó del Pirineu, un país dins del nostre país.

La gent, el paisatge, l’aire, la música, el menjar tot és més autèntic, més pur, més net, més original. I passen els anys i Organyà continua orgullosa i generosa reivindicant l’originalitat d’uns orígens lingüístics i literaris molt potents i amb molt de poder. I no oblidéssim pas per què. Justament perquè estan fets a base de paraules, aquelles eines tan fràgils però tan plenes de vida que ens donen sentit com a individus que formem part d’un col·lectiu. D’una societat que ha de recordar allò tantes vegades repetit que qui perd els orígens perd la identitat. A Organyà fa molts anys que ho saben i per això reten homenatge públicament a les més antigues paraules i esperonen les noves perquè coneixen el poder que atresoren, però també perquè tenen molt clar que si la nostra llengua, les nostres paraules, no les defensem nosaltres, no ho farà ningú.