El missatge incombustible d’Allende
Cinquanta anys després de la mort del president de Xile, Salvador Allende, la seva figura política continua essent una icona de la lluita per la llibertat i pels drets civils, però, lamentablement, el seu objectiu continua essent inabastable. Durant tots aquests anys la desestabilització de governs democràtics legítimament elegits pel poble ha estat una constant arreu del planeta, sempre per protegir els interessos dels poderosos i sovint amb el suport de les grans potències al darrere. És el que va passar precisament fa mig segle a Xile, on el full de ruta d’Allende, socialista i partidari de la redistribució de la riquesa, va posar en guàrdia la dreta i de retruc els Estats Units, sempre reticents davant l’accés de les esquerres al poder. Al final els militars van protagonitzar un sagnant cop d’estat que a més de desembocar en el presumpte suïcidi d’Allende va donar pas a una ferotge dictadura, amb milers de desapareguts, assassinats i empresonats. L’excusa, perquè sempre n’hi ha una, és que el país era al caire d’una guerra civil, un extrem que el mateix Allende estava disposat a conjurar convocant un plebiscit que els militars van frustrar.
Durant tot aquest temps l’enyorat president s’ha convertit en tot un símbol contra la violència, però fins i tot els símbols són amenaçats per la involució. Ho demostra la desunió que ha envoltat la commemoració oficial de la seva mort, a la qual no s’ha volgut afegir la dreta xilena amb el ridícul argument que al darrere hi havia intencions ideològiques de l’actual president, Gabriel Boric. La petjada de Pinochet és profunda i els interessos que protegia, intocables, per això ha estat impossible canviar l’antiga constitució pinochetista per un text actualitzat. Afortunadament Xile forma part dels països del continent on els processos democràtics han retornat les esquerres al poder, però els obstacles continuen essent tant o més radicals que aquells que van fer caure Allende. En qualsevol cas, al cap de cinquanta anys les seves paraules ressonen amb la mateixa força: “M’adreço als joves malgrat el feixisme que ja era present al nostre país, més aviat que no pas tard construirem una societat millor.”
