La idoneïtat de l’amnistia
La sentència de l’Audiència de Barcelona que condemna l’exconseller d’Interior Miquel Buch a quatre anys i mig de presó i 20 d’inhabilitació i l’exmosso d’esquadra Lluís Escolà a quatre anys de presó i 19 d’inhabilitació no pot sorprendre, arribats a aquest punt, ni per la duresa extrema de la condemna, ni per la velocitat del veredicte, ni tan sols pel fet que unes penes tan dures se sostinguin no pas en proves fefaents o fets irrefutables, sinó en judicis d’intencions. No pot sorprendre perquè aquesta és la direcció inequívoca que han marcat totes les actuacions de la justícia espanyola vers els responsables polítics de l’independentisme arran i després de l’1 d’octubre del 2017. No pot sorprendre perquè és la mateixa direcció que va assenyalar, inequívocament també, el rei d’Espanya, Felip VI, en el seu discurs, encès i amenaçant, del 3 d’octubre d’aquell any. I, finalment, tampoc pot sorprendre que sis anys després del ‘pecat original’ (el referèndum) arribi aquesta condemna, perquè el full de ruta de la repressió judicial del procés sobiranista ha estat i continua sent sistemàtic, exhaustiu, minuciós, inexorable, extremadament hostil amb les seves víctimes i no prescriu, perquè a hores d’ara continua havent-hi desenes de causes obertes amb referència (o com a conseqüència) a aquest procés.
L’acció repressiva de l’estament judicial, brutal i sostinguda, contrasta radicalment amb la posició que han adoptat en aquest afer el poder legislatiu i l’executiu, emanats de les urnes, amb l’objectiu de desjudicialitzar el conflicte, és a dir, retornar al camp de la política un afer que sempre ha estat d’arrel i caràcter polític. El primer signe d’aquest gir va ser una mesa de diàleg de la qual van sorgir els indults als nou presos polítics del procés; el segon, la predisposició de la majoria sorgida de les eleccions del 23 de juliol de legislar una solució global per a tots els encausats arran de l’1-O, que tindria un efecte equivalent al d’una amnistia. Un estat democràtic no pot anar en un sentit i en el contrari al mateix temps. Aquesta sentència justifica més que mai la idoneïtat i la urgència de promulgar una llei d’amnistia que desactivi la repressió i posi fi a l’esquizofrènia de l’Estat.
