Via fora els adormits

Sí, d’acord, no es pot fer presentisme dels fets històrics, però havent començat aquesta setmana amb la Diada és inevitable que el pensament et traeixi, i que vulguis simplificar les anàlisis. Dic això mentre tinc a les mans Vençuda però no submisa, de Joaquim Albareda, una obra fonamental per entendre com hem arribat fins aquí venint d’una desfeta brutal com la que va comportar la victòria dels borbons en la guerra de Successió. El 1714 Catalunya va perdre l’estat, ho deia Pierre Vilar, ho deia el militar comte de Montemar quan afirmava “lo principal está hecho”, i això era haver fet eliminar totes les institucions de govern catalanes: constitucions, corts, Diputació del General, fiscalitat, sistema financer, moneda pròpia, i atribucions en economia, justícia i policia. Un anònim s’adreçava al rei preguntant-li: “El principado de Cataluña se mantiene como propio de VM o como país conquistado y enemigo.” És clar que Albareda parla del segle XVIII, i no del XXI, però trenca el relat que ens ha volgut fer creure que Catalunya encara ha d’estar agraïda a l’absolutisme de Felip V, que la va voler esborrar a cop de repressió. Ni modernitat, ni prosperitat com per fer oblidar la imposició política de la Nova Planta que prohibia el català, i que cruixia la població a impostos amb el cadastre. Que els ocupava militarment, ocupant cases i càrrecs, destrossant el 17% de les cases de Barcelona per aixecar la ciutadella amb els canons apuntant a la ciutat i que escampava la corrupció als ajuntaments amb la compra de regidors. I davant d’això, Via fora els adormits, revoltes, guerrilles, carrasclets, memorials i l’aportació ideològica de l’exili vienès. Albareda ho sintetitza dient que no hi va haver submissió dels catalans. Que hi va haver un progrés econòmic i que el pragmatisme dels que feien negoci es va acomodar al règim? També. L’espanyolització avançava però la llengua i la defensa de les llibertats constituïen la base de la identitat catalana. Que fàcil que és saltar al present.