Tenen un morro que se’l trepitgen

Són autèntics herois i heroïnes de les vies urbanes. Els putos amos, com diria un nostrat entrenador. La gran majoria de nosaltres, per resoldre la qüestió, hi invertim fàcilment entre quinze i vint minuts. De vegades una mica menys, en funció de l’hora i de si aquell dia tens la sort de cara, de vegades fins i tot més. Ells, però, tenen l’habilitat i la destresa de resoldre-ho en deu segons. Pim-pam, i un maldecap menys. On la majoria posem a davant de tot l’ètica i el respecte per la seguretat de la resta, ells anteposen la comoditat (només la seva, òbviament) i la solució immediata. De qui parlo? Doncs dels reis de l’aparcament, els que planten el vehicle allà on l’escrot els dicta –per la meva experiència m’atreveixo a afirmar que la majoria són homes–, els que entenen que els carrers, i l’univers, estan de sort perquè ells hi circulen. Són els divins creadors del “Només són dos minuts”, “Només haig de recollir la nena a la classe d’acrobàcies” o “Només haig de deixar un paquet i torno”. Són els que descobreixen un vestit a mida per al seu cotxe, furgoneta o camió als passos zebra, als aparcaments per a minusvàlids, a les cantonades encegant la visió al que ha de travessar aquell encreuament, o al bell mig de la via. I que ni et passi pel cap recriminar-los l’acció, que encara t’exposaràs a un encontre desafortunat. No tens reservat ni el dret a la queixa, no fos cas que et prenguessin per un insolidari. I no parlo de la persona que atura el vehicle davant el portal per descarregar una persona amb mobilitat reduïda, ni d’aquell que té una urgència del tipus que sigui. Parlo d’un grup de persones que s’han convertit en una plaga i que disfressen d’urgència el que en realitat, siguem sincers, no és res més que tenir un morro que se’l trepitgen.