La impunitat dels torturadors franquistes
Ahir el precursor de la primera denúncia per tortures franquistes admesa a tràmit per la justícia espanyola va ser citat a declarar davant la jutgessa, quaranta-vuit anys després de la mort del dictador. El cas de Julio Pacheco, detingut a Madrid el 1975, quan tant sols tenia dinou anys, acusat d’associació il·lícita i propaganda il·legal només per la seva ideologia comunista, és representatiu de moltes altres víctimes que s’aferren a la llei de memòria democràtica per aconseguir que finalment es faci justícia. Fins ara els seus torturadors, vius o morts, han gaudit de total impunitat davant la passivitat de jutges i jutgesses que han mirat cap a una altra banda o directament han bloquejat els processos al·legant manca de fonaments jurídics o la prescripció dels fets denunciats. Tot plegat sota el vergonyós paraigua de la llei d’amnistia del 1977, en la pràctica un mecanisme que permetia exculpar tots els membres de les forces i dels cossos de seguretat espanyols que es van convertir en el braç repressor de Franco per aixafar qualsevol intent de dissidència. El preu que els franquistes van exigir a canvi de deixar posar en marxa una més que discutible transició democràtica.
El primer element que posa precisament en qüestió el caràcter suposadament modèlic d’aquella transició és el fet que encara avui sigui tan difícil perseguir judicialment els culpables de les detencions il·legals i posteriors tortures. Fins al punt que són els tribunals argentins els que han tirat endavant la causa davant la manca de col·laboració de la magistratura espanyola. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina –Ceaqua– defensa que les tortures patides per Pacheco no van ser un cas aïllat, tot al contrari, la conseqüència d’una pràctica sistèmica homologable a un crim de lesa humanitat no subjecte a prescripció. Els poders de l’Estat espanyol presumeixen cada dos per tres de ser una democràcia modèlica, però és més un desig que no pas una realitat, com ho demostra la incapacitat per fer les paus amb el seu propi passat, encara que sigui a costa de menysprear els milers de represaliats i els seus familiars, que mereixen més respecte.