La família no ho és tot

El 16 de setembre del 1948 un noi es va presentar a la comandància de la Guàrdia Civil de Camprodon per denunciar la desaparició de Jaume Sala Blanch, veí de Moixons, en aquell moment un agregat del terme municipal de Beget. Durant un mes, els homes de la contrada, la Guàrdia Civil, el sometent i els carrabiners van rastrejar boscos, camps, torrents i obagues, fins que el 18 d’octubre, al clot anomenat Bac de la Boixeda, al terme de Molló i a sis-cents metres de can Pujol, va aparèixer el cos d’un home ventre avall i ocult per les fulles, amb el cap destrossat i en avançat estat de descomposició. Finalment havia aparegut l’hereu de la gran casa pairal que controlava l’heretat. Tothom es va preguntar qui havia mort en Jaume. Després d’unes primeres indagacions, la Guàrdia Civil va detenir el germà, Joan Sala Blanch; l’esposa del mort, Emília Sala Ubach; el veí Paulino Sala Vila, de 20 anys, solter, llaurador; el mosso de la casa Juan Melenchón Rodríguez, i els pares, Joan Sala Coma i Magdalena Blanch Puxeu, van ser interrogats. Quan l’any 1985 la Carme Vinyoles va pujar a Beget per conèixer el cas, en tot moment la va acompanyar un home d’edat que li va recomanar que no l’esmentés a l’article, ja que tot i que havien passat trenta-vuit anys del fet, el podrien reconèixer, la qual cosa li podria generar complicacions, ja que tant a Beget, com a Rocabruna, Molló o Camprodon es recordava, amb molta estranyesa i no poc misteri, el cas de tota una família confabulada per matar el fill, l’espòs, el germà, l’amo i l’amic, en Jaume, que tenia trenta anys.

Ens van explicar que a la masia on vivia la família, el pare, en Joan Sala, era un home cepat, donat a la feina forta i sense por a les adversitats, i a qui coneixien com el Matxo, mentre que la mare, la Magdalena, d’aspecte escarransit i insignificant, però dotada d’una energia extraordinària, era la Mula. L’hereu, en Jaume, tranquil i reposat, estava casat amb l’Emília, nascuda a can Llosa, ambiciosa i valenta per a la feina, que va trobar en el germà petit, en Joan, el consol sexual i anímic que no li oferia el gran.

La investigació feta per la Carme diferia de la que inicialment va presentar la Guàrdia Civil, ja que si aquesta assegurava que la batalla fratricida s’havia produït al coll de la Boixeda, entre Beget i Rocabruna, els veïns que recordaven la tragèdia asseguraven que en la conxorxa hi havia participat tota la família, tant els pares, que consideraven que en Jaume era un poca sang incapaç de donar un futur a la masia; l’Emília, la dona infeliç que es consolava, a part d’en Joan que volia ser l’hereu, amb altres nois de la contrada, com en Paulino, i quedava el mosso, en Juan, servent fidel al segon de la casa que l’acompanyava tant a la feina com en la diversió. Era diumenge i els homes havien anat a passar la tarda a Rocabruna. Quan tornaren a casa, la Magdalena havia preparat el sopar i va ser allà, a la taula, assegut a l’escó, on en Jaume va rebre un cop sec i contundent ventat pel seu germà amb una barra de ferro que li va destrossar el crani. Sense saber què fer amb el cos, es van plantejar cremar-lo al forn, però el Matxo va dir que no, que “el pa se’n sentiria”, i finalment van optar per portar-lo a fora i llençar-lo a l’avenc del Bac de la Boixeda, on el van trobar. Celebrat el judici, en Joan va ser condemnant per fratricida; en Paulino, en Juan i l’Emília, com a còmplices, i al Matxo i la Mula els va salvar l’edat.