Un espectacle antiquat

M’estava la tarda del dissabte a casa d’un amic, i ens arribaven les músiques i les imatges que sortien al programa Aplauso de TV. Es presentaven, l’un darrera l’altre, uns grups anomenats “moderns”; ens hi vam fixar una estona prou llarga i al capdavall vam posar-nos d’acord sobre unes conclusions.

1) La qualitat d’aquesta música discotequera que dóna la televisió és en general ínfima. Les tardes dels dies de festa són precisament les que difonen més música dolenta; en altres horaris, i ocasionalment –sovint d’una manera que sembla clandestina– apareixen mostres més interessants de la música d’avui. Els programes considerats majoritaris estan infectats d’una falsa música que, a més, és falsament jove i falsament moderna.

2) No és un prejudici generacional. Al meu amic i a mi ens interessa la música que es fa avui, tant la simfònica i de cambra com la jazzística; en aquests camps, és possible de trobar-hi de tant en tant una personalitat realment creativa o unes obres que d’alguna manera intenten explorar noves possibilitats d’expressió. Al costat d’aquestes aportacions, la música dels grups disco que dóna la televisió és terriblement rutinària, reiterativa i sense cap espurna de voluntat innovadora.

3) S’ha creat, doncs, un academicisme de la que era música pop, fossilitzada en unes formes progressivament empobrides.

4) La massiva difusió d’aquesta música es podria argumentar, almenys, a base de dir que té un índex d’audiència molt elevat. Jo goso afirmar que no és així. Tinc referències de bastants joves que no li dediquen cap atenció, o que la menyspreen explícitament, sobretot si tenen accés als discos del gènere considerats més vàlids.

5) La visió dels grups que fan aquesta música és alliçonadora. Impressiona comprovar que repeteixen els mateixos tics de fa quinze anys, que aleshores eren gairebé subversius en la plàstica habitual dels escenaris i que ara s’ha convertit en moviments purament tòpics i afectats. La gesticulació, les ganyotes, les flexions corporals, són ja un llenguatge totalment antiquat.

6) Els és indispensable, però, presentar-se en públic amb l’ajut d’aquests signes, per tronats que siguin, i amb un vestuari deliberadament xocant, un ull tapat com un pirata, etc. Es l’única possibilitat d’enganyar un determinat públic adolescent, encara no crític, encara amb la frustració de la dependència d’unes normes familiars. Com que els adolescents la superen cada vegada més aviat, aquesta frustració, la visió d’uns ganàpies fent aquest número tan artificial no triga a fer-los pena.

7) Si la majoria d’aquests grups actuessin vestits com la gent del carrer, els xiularien, perquè el públic, sense la barrera dels trucs visuals, arribaria a adonar-se de la vulgaritat de la seva música. Ni ells mateixos no hi creuen, en la música que fan. Si hi creguessin, no la voldrien emmascarar tan mediocrement; quan Bessie Smith cantava els blues com ningú, no feia pas cap gimnàstica grotesca ni es posava cap barret virolat sobre el negre cabell estirat endarrere.