Viure d’una ficció

Les novel·les són històries de ficció, però dins d’elles hi viuen, amagades, moltes veritats. De la mateixa manera, la realitat també està farcida de mentides, enganys i girs inversemblants. Durant vint anys vaig fer cròniques i reportatges periodístics, explicant fets reals que, amb més o menys traça, m’havia preocupat de contrastar per evitar que hi entressin les ficcions. Però quan un dia vaig decidir escriure una primera novel·la de ficció, em vaig adonar que entre els personatges i les situacions inventades s’hi anava escolant la realitat amb un ímpetu pertorbador: era com si les veritats més profundes i essencials que no havia pogut explicar amb els reportatges vulguessin entrar ara per la porta del darrere d’una novel·la.

Els metges han inventariat una malaltia que es diu “distorsió cognitiva”. El seu nom podria ser el títol d’un best-seller d’hipermercat, però es veu que és una malaltia de veritat. Consisteix a percebre de manera errònia les dades i sensacions de la realitat, donant lloc a pensaments obsessius i pertorbacions emocionals. Tots coneixem algú que hi encaixa, sigui real o sigui de ficció, i mai aquest algú som nosaltres mateixos. El cas, però, és que la realitat és plena d’aquestes distorsions.

També la realitat política, tot i que llavors no és malaltia sinó relat: com una novel·la, vaja. Gràcies al relat polític es fa creure que uns indults, o ara una amnistia, són la fi d’Espanya i així reacciona l’espanyolisme, des de Vox als dirigents històrics del PSOE; o es pot percebre, a base de relat, que l’independentisme per fi negocia de tu a tu amb un Estat democràtic que farà allò pactat. El que importa és el relat, més que no pas els fets de la realitat, i, en un malabarisme brillant, els que dubten del relat perquè hi veuen les distorsions, els trucs narratius i la falta de congruència amb els fets reals són titllats de bojos, hiperventilats o antipolítics. La realitat, en canvi, és que la catalana és una societat vigilada, sospitosa, a qui s’ha estat espiant com s’espia els enemics, tota sencera, des del mòbil del seu president fins al llit dels activistes de carrer, i negociar-hi ignorant aquesta realitat és viure en (o de) una ficció.