Comencem a estar molt marejats

Darrerament, ens hem familiaritzat amb el terme inflació i hem après que es refereix al comportament dels preus, això sí, quan van a l’alça. No cal haver estudiat ciències econòmiques per intuir que, efectivament, estem rabiosament immersos en un període d’inflació. Tampoc no cal ser una experta en xifres per confirmar que, mes que passa, mes que avancem el dia en què comptem les hores que falten perquè ens ingressin la propera nòmina. La inflació prorrogada vindria a ser l’equivalent a un “agafeu-vos fort que venen corbes”. El problema és que acumulem tants quilòmetres de corbes, sense cap recta de respir, que comencem a estar molt marejats. Entre nàusea i nàusea, ens hem acostumat que se’ns aparegui la presidenta del Banc Central Europeu –pocs cops en la història havíem estat tan pendents d’aquesta institució– a explicar-nos que l’única biodramina eficaç és apujar-nos l’interès. La solució miraculosa l’està patint, especialment, qui té una hipoteca contractada. La senyora Christine Lagarde, que oficialment ingressa prop de 428.000 euros l’any, ni es despentina per anunciar-nos que passarem a empobrir-nos una mica més però que, gràcies al nostre esforç, salvarem l’economia. A mi m’explota el cap cada cop que miro d’entendre que aquesta és la millor solució. Perquè, mentre els experts ens demanen confiança en la seva gestió, el dia a dia ens ensenya a la classe treballadora que la mà dura del BCE amplia la bretxa salarial i accentua les diferències entre classes. Mentre els més poderosos no paren de veure com els seus beneficis creixen o com els seus sous segueixen disparats, la majoria sembla que només podem aspirar a despertar-nos un dia entenent com a mínim alguna cosa.