Pacificar el món

L’anhel de pau està inscrit en el nucli més pregon de tot ésser humà. La pau, tal com ensenya sant Agustí d’Hipona, deriva de l’ordre, de l’harmonia de les parts. És la tranquil·litat en l’ordre. Quan hi ha un desajust o un desequilibri de forces es produeix una descompensació que altera la pau i d’aquí neix el conflicte. Aquesta relació entre ordre i pau permet entendre moltes tensions i desequilibris tant en l’àmbit microcòsmic –el jo i la seva circumstància– com en el macrocòsmic, els Estats entre si.

Mentre hi hagi injustícia social, és a dir, desequilibri en la distribució dels béns de la natura, hi haurà, necessàriament, desordre i aquest desordre genera el conflicte. És un eufemisme referir-se al nou ordre del món, mentre en aquest suposat nou ordre hi ha milions d’éssers humans que no poden viure la seva existència en condicions mínimament dignes. Més que d’ordre, s’hauria de qualificar de desgavell planetari. Per molt que es multipliquin els mètodes de vigilància i de control, el desordre genera un conflicte que, tard o d’hora, esclata. Mentre no es reconeguin els drets fonamentals de les persones, no pot haver-hi pau. Si la pau depèn de l’ordre que som capaços de forjar amb el nostre enginy, la pau és, necessàriament, un bé efímer, perquè els petits ordres que construïm són fràgils i inconsistents i sempre estan amenaçats, tant per forces externes com internes que fan trontollar l’equilibri de les parts.

La pau és un dels béns més estimats, però, a la vegada, un dels més fràgils i precaris. Cal insistir, un cop més, que no és solament l’absència de guerra, tot i que l’absència de guerra és la primera condició per a la pau. Com deia Joan XXIII a Pacem in terris, publicada ara fa seixanta anys, no hi pot haver una pau duradora, ni en l’interior dels països ni entre les nacions, sense un permanent esforç de veritat, de justícia, de solidaritat i de llibertat.

La pobresa injusta i creixent que pateix, per exemple, l’Amèrica Llatina és, com diu el teòleg de l’alliberament Jon Sobrino, en si mateixa una violència contra les majories pobres i condueix irremissiblement a conflictes violents; és en si mateixa un atemptat contra la pau i, en definitiva, una violència contra els pobres i els seus drets fonamentals.

Els teòlegs de l’alliberament defineixen aquesta situació com a violència institucionalitzada i injustícia estructural i consideren que és la violència més originària i una de les arrels més importants de les altres formes de violència social. La violència estructural se sol imposar a través de la violència repressiva, mentre que la revolucionària sorgeix com una resposta, moltes vegades, inevitable, enfront de la injustícia estructural. Això, naturalment, no la justifica moralment, perquè tota vida humana ha de ser respectada i estimada i la violència solament genera més violència, en una espiral sense fi; però la violència reactiva no és una casualitat, sinó que és una resposta. Només si es treballa contra la violència estructural es podrà dissoldre la violència reactiva.

Cal recordar, també, la violència contra les dones en tots els àmbits de la seva existència: domèstic, laboral, polític, econòmic i religiós. Fa més de tres dècades, l’escriptora afroamericana Ntozake Shange descrivia en un breu poema la situació de violència a què es veuen sotmeses les dones en molts països del món: “Cada tres minuts –deia–, una dona és colpejada / cada cinc minuts, una dona és violada / cada deu minuts, una nena és forçada... / cada dia apareixen en carrerons, en els seus llits, en el replà d’una escala / cossos de dona”.

El treball per la pau és inseparable de la lluita per la justícia, de la defensa de la igualtat de drets entre homes i dones i de la protecció dels drets de la naturalesa. Cal donar a cadascú el que li correspon, cal estendre la justícia distributiva al conjunt del planeta, si vertaderament desitgem viure en una terra en pau.