El Mazón lingüista

El flamant president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, diu que “molts valencians s’han sentit massa lluny” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a causa “de les normes, d’aquest rigor que no es compara amb el que veiem al carrer cada dia, amb el que es parla a les cases i a l’horta”. Noti’s el caire folklòric que dona a l’assumpte el fet de barrejar-hi l’horticultura sense venir a tomb. Cal remarcar que, tot i l’aparent preocupació presidencial pels afers lingüístics valencians, ho ha dit en castellà, que és l’únic idioma que parla habitualment. El debat sobre l’artificialitat de la normativització és més vell que l’anar a peu. El bibliòfil, editor i escriptor barceloní Ramon Miquel i Planes ja es referia a Pompeu Fabra com a “dictador en matèries lingüístiques a Catalunya” i deia que el nostre país “mai no havia estat víctima d’una tirania tan odiosa” com la del filòleg que seria conegut com “el seny ordenador de la llengua catalana”. Mazón i els seus predecessors en matèria de blaverisme s’han valgut d’aquestes velles tensions per intentar fragmentar la llengua catalanovalenciana, obeint els interessos de l’espanyolisme. Que l’artificialitat només s’atribueixi a llengües minoritzades com el català o el basc, quan la Reial Acadèmia Espanyola està des de 1713 “fixant les veus i els vocables de la llengua castellana”, no és cap casualitat. Es tracta de negar als vençuts les eines dels vencedors. Ningú no es pot creure que el castellà de la RAE és el mateix que es xerra a les cases i als camps de secà de Castella –parlant en termes mazonians–, si el mateix lema oficial de la institució és “limpia, fija y da esplendor”, com si fos un eslògan de Netol. Ve a ser allò de rebutjar el doblatge en català perquè sona postís, mentre s’empassen pel·lícules on abunden els “¡demonios!”, “¡maldito!” o “¡rayos!” que no han sentit mai de la vida pel carrer.