A la tres
‘Pinganillo’ d’estat
“El plurilingüisme sobrevingut del Congrés no passa la prova del cotó a Europa. I els qui el qüestionen, que no esquivin el cost de convocar investidures impossibles, com fa el rei
L’Estat espanyol no s’ha trencat per l’ús de diferents llengües al Congrés dels Diputats. L’estudi per a l’ampliació de les llengües oficials a Europa no sembla amenaçar tampoc la integritat del continent. Tot continua igual o pitjor, no per l’ús del català, el basc i el gallec, sinó pel masclisme de la Federació Espanyola de Futbol, per exemple, que persegueix les esportistes d’elit entre la vergonya internacional. L’Estat espanyol és així de carca, fals i cínic. Han hagut d’estar collats per l’aritmètica parlamentària per reconèixer el plurilingüisme, que hauria de ser una riquesa en lloc d’una murga de cessió. No menystinguem, però, el pas endavant o cap a la supervivència per al català quan trenca alguna barrera, en aquest cas, per fer política, igual que fa anys va trencar-ne en ciència o educació, i ara té pendent superar la de la tecnologia. Europa no ha comprat, però, les presses del PSOE per a la investidura, entre la tradicional recança a facilitar la vida als altres estats si no són el propi, i la contradicció de voler oficialitzar unes llengües menyspreades pels respectius governs de l’Estat espanyol durant dècades. No serà fàcil convèncer els 27, però sempre hi ha alguna moneda de canvi per tornar, entre els estats, o algun suport per buscar de l’Estat en una seu comunitària. Més històrica i tensa ha estat l’oficialitat al Congrés. La caverna mediàtica no para de recordar-nos com d’indignant és renunciar la llengua comuna, o el cost dels auriculars, els traductors i el pinganillo, un aparell mal vist a Espanya, potser perquè són poc de llengües. Això sí, ningú qüestiona el cost que tindrà una investidura que se sap fallida com la de Feijóo, que el rei convoca sabent que no anirà enlloc. I encara menys, demanen responsabilitats a Felip VI per accelerar la investidura o la repetició electoral, obviant el seu paper polític, en teoria arbitral, que entre d’altres pressiona o obliga els partits que intenten pactar a accelerar acords complexos com el de les llengües o, ja no diguem, el de l’amnistia.
