Sor Genoveva, per exemple

Quan va morir sor Genoveva Masip Torner, un dels aspectes que més es repetien amb estupor és que “va donar el cos a la ciència”. Era el 2015. En pocs anys hem normalitzat que un bisbe o una monja donin el cos a la ciència, però abans no era gens habitual i s’observava amb recel. Sor Genoveva va rebre tants premis com incomprensions. Era una dona que anava als marges, que vivia als límits amb els últims, que es dedicava a escoltar casos difícils, perduts. I no només a escoltar-los, sinó també a acompanyar-los. Va triar viure-hi, ser ella la resposta als problemes que detectava. Sor Genoveva no feia informes. Sor Genoveva trepitjava el terreny. Enguany se li faran homenatges justíssims, i evocarem una de les més grans persones que ha tingut Catalunya en el sector de la marginació, que ara ho hem normalitzat amb altres noms però que és el que era, sectors on poca gent sap i vol estar-hi: malalts de sida i interns a les presons, per exemple, que era per on ella es movia i on se l’esperava.

Sabadell la va veure néixer un dia de setembre de fa 100 anys. La seva era una família modesta i obrera. Aquesta futura religiosa va estudiar magisteri i també era voluntària (i no “feia de voluntària”, perquè en sor Genoveva tot era essencial i tot era per sempre) a la Casa de la Caritat. Es va interessar per les religioses Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i es va convertir en una advocada de les causes perdudes, causes que amb ella ressuscitaven. Va ser ella el cap pensant rere les construccions a Can Tunis i a la Mina i va aconseguir aigua potable i serveis per a molta gent que no tenia res més que el carrer. Ella era la intercessora de persones que vivien en barraques, gent explotada sexualment, persones abandonades en sessions postoperatòries en què ningú les vetllava, malalts de sida, persones amb addiccions..., tot i que la seva petjada a les presons és impressionant i és on ha deixat un record vivíssim. No en va, la consellera Laura Vilagrà l’ha recordat a la presó Model de Barcelona, on sor Genoveva s’hi passava mitja vida. Fundadora i directora de la Fundació Acollida i Esperança (reinserció social), va dedicar-se en cos i ànima, en esperit i en dedicació, a alcohòlics, malalts de sida i drogodependents. La Creu de Sant Jordi que naturalment té sor Genoveva és un guardó que l’honora, però el que ha deixat aquesta dona és sobretot un pòsit de bondat, i en un món on sembla que la religió s’ha espiritualitzat tant que ha oblidat la part humana. Ella no ho va fer. L’han comparada amb altres religioses catalanes que també han estat notables i conegudes, però amb sor Genoveva no hi va haver l’acarnissament que s’ha vist amb altres monges. Les monges són variades i els carismes, tot i assemblar-se, tots tenen la seva unicitat.

Dedicar-se als pobres o als malalts ho fan moltes congregacions, però el grau, l’estil, les preferències, els barris on operen, els col·lectius amb qui treballen, els voluntaris que atreuen, són diferents. Sor Genoveva va saber crear escola i deixar una manera de fer que se’ns farà present durant un any, perquè la bondat dels centenaris és anar-nos posant al davant persones que hi eren i que van canviar les coses. Les miss món, quan els fan aquelles entrevistes un cop les han escollit, sempre diuen que volen un món millor, però no veiem com s’hi posen per aconseguir-lo. Hi ha gent que l’ha imaginat i s’hi ha deixat la vida, l’ànima, el cos, les hores i el llegat.

La paüla Masip era una dona seduïda per la misericòrdia, que sempre feia una pregunta molt incòmoda als seus col·laboradors, i era ben curta: “Hem fet prou?” Un dels seus companys a l’Obra Social Santa Lluïsa Marillac, Eduard Sala, explica que aquesta religiosa “estimava des del minut zero”. Va morir el 2015, quan va ser escollit Bergoglio, el papa de les perifèries, un líder que veu en les Genoveves del món el rostre que voldria per a l’Església. Sor Genoveva va aconseguir, en el seu funeral, reunir polítics de colors diferents i contrastats. Avui el seu centenari pot ser el catalitzador per fer reviure una manera de fer, de sentir, d’exposar-se. Estimar des de zero no deixa massa possibilitats a passar proves prèvies, a anàlisis, a observar ideologies. Estimar des de zero és ara, estimar sense anestèsia, ser-hi sense preguntar, ajudar sense demanar condicions. Consola veure referents femenins i socials potents i generosos com aquesta dona que sense fer discursos va revolucionar la vida de tanta gent. Els qui va poder ajudar, i els qui van poder-ne seguir l’exemple.