De set en set
El camí del nord
Encantats com estem de sentir parlar el català a Madrid, continuarem ignorant de quina manera tan lamentable l’hem perdut a la Catalunya Nord. Els nostres avis, i encara els nostres pares, hi havien tingut tractes sovintejats i fructífers, pel veïnatge, pels negocis, pel contraban, per l’exili, pels nuviatges i els vincles familiars, fins i tot per anar-hi a veure les pel·lícules que aquí el règim tenia prohibides. Els que hem vingut després, la generació de la democràcia, la globalització i les plataformes de streaming, ja només hi traiem el cap per la festa de la cirera de Ceret, pel Visa de Perpinyà o per regalar-nos un cap de setmana una ruta de vins per la Costa Vermella o una excursioneta fins a Carcassona, que té alguna cosa més aviat incòmoda, entre el miracle de Lourdes i l’apoteosi kitsch del Poble Espanyol. Fora d’això, ni hi anem, ni hi pensem. Som els primers de donar per bo l’infame tractat dels Pirineus, assimilats com a frontera natural i sobretot mental. La de coses que ens perdem, obsessionats a fer-nos estimar per la Barcelona tentacular, aquest vòrtex metropolità amb pretensions de gran senyora i obligada a batallar amb una realitat de cinturó industrial. Per exemple, l’estreta relació entre l’escultor gironí Ricard Guinó i l’impressionista Pierre-Auguste Renoir que documenta el Museu Rigaud de Perpinyà, o la doble exposició de la tolosenca Germaine Chaumel, a la galeria Marianne i al Memorial del Camp d’Argelers (fins al 30 de setembre!), que descobreix una fotògrafa que s’assembla tant a la nostra Mey Rahola. No deixem sols els catalans del nord.