Raça humana
Un català i un basc dialogant en castellà
Quines escenes més boniques que han protagonitzat aquesta setmana passada els diputats del Congrés, parlant cadascú en l’idioma que li resulta més natural i fent d’aquell espai, sovint tan irrespectuós i injuriós, una mostra de respecte cap a la riquesa lingüística del territori –a qui li piqui, que abandoni l’hemicicle i, si pot ser, que no hi regressi mai més–. Quan pensava que molta gent havia entès, per fi, que la diversitat lingüística no tan sols no resta sinó que, a més, enriqueix les societats, topo amb un exèrcit de cretins que tenen un orgasme cada cop que diputats catalans i bascos recorren al castellà per entendre’s entre ells, lluny dels auriculars. Aviam com els expliquem, perquè dubto molt que ho arribin a entendre, que l’elecció preferent del català, el basc o el gallec no es fa perquè el castellà provoqui urticària. Que Catalunya, més fins i tot que el País Basc i Galícia, és terra aixecada sobre els fonaments del mestissatge i que parlar dos idiomes no és cap deshonor, sinó tot el contrari. Aviam com els traduïm que l’odi que ells vomiten cap a qui no parla o pensa com ells no és recíproc. Que voler desempallegar-se de l’Estat espanyol per tantes raons que no cabrien ni en deu columnes com aquesta no vol dir, per a una gran majoria de persones, detestar tot el que guarda relació amb la península Ibèrica. Que sí, que Catalunya, el territori que conec i estimo, està plena de gent que somia animar algun dia les seleccions catalanes en totes les disciplines esportives però que, mentre això no arriba, no s’avergonyeix si vibra amb l’equip espanyol on destaquen aquells que li són propers. Aviam qui els ajuda a comprendre que, malgrat la seva aversió, alguns vivim en territoris on guanya la concòrdia.